compromés á prevenir la estranyesa dels catalans al publicar una cansoneta catalana, ¿quí habia de prevéurer qu' á devant d' aquell rey aymador de la gentilesa tornássen á reunirse 'ls trobadors de Catalunya, y que 'ls cántichs novells arribassen á distráuren's del ressó dels cants antichs?
Emperó, com res d' aquest mòn esdevé sens un voler de la Providencia, havem de créurer que just á bon punt devalla la rosada sobre 'ls esplets de Dèu. Y si es ver que poden bufar de Ponent ventadas maléficas d' aquellas qu' amenassan agostarho tot abans de sahó y ferne en mitj de la plana un munt de cendras esmortuidas, no havem d' estranyar mica ni gens qu' ab nou dalé 'ns abassien las frescas marinadetas, puig está escrit que, no la mort, sino la vida, tè de surtir triumfant en llur feréstega lluyta.
Per aixó, benehint com á fet providencial la restauració de la poesía catalana, lo Consistori pensa portarla en avant, junt ab tothom qu' estime á sa patria, junt ab tothom que sentia la bellesa, la má encaixada ab la má, y l' ánima guiada per la llum del bon desitj.
Y no hi haje ningú que acuse d' estéril la obra que prosseguim. No es galvanisació d' una morta, ja ho havem dit altras vegadas. Es homenatge á una hermosa que s' havia endormiscat per algun temps, y qu' ara s' es despertada mes aixerida que may.
Miraula, juganera, adornarse ab las joyas del gran casal de hont es filla; vejaula enmirallarse en lo brunyit mirall de la Tradició; contemplaula apagant sa set en las claras fonts de nostras concas y singleras; oiuli cantar ab tendre veu la estansa melódica de Fray Lluis de Leon, oiuli revivar en honra y gloria de 'N Aribau aquell ritme tan estimat de 'N Anfós lo Sabi y de 'N Joan de Mena, de Santillana y de Padilla... ¿Podriau duptar encara de si respira ó no respira? ¿Preguntariau si hi ha perill de que s' moria vehentla fresca y vividora com una nina de quinze anys?
Mes veheu's aquí lo que 'ls sab greu á aquells pochs que no li portan bon afecte. Se n' reyan, de primer, dihentli que sa vida era enmanllevada, y ara, coneixent que la tè propia, voldrian matarla de veras á pretest de que 'l mòn no la necessita. ¡Com si 'ls mes grans senyals de la Omnipotencia divina poguessen ser obras dolentas y mereixer la ira dels homens! ¡Com si Dèu hagués fet las flors perque las malmatessem, la llum del sol pera que 'n fugissem y 'l per-
