l' ambiciós germá no estava content ab la indivisió, á fi de evitar perills, proposaren alguns magnats y consellers dels dos Comtes, com eran los bisbes de Barcelona y Gerona, ab los vescomtes de las mateixas ciutats y 'l de Cardona, que fossen dividits los béns y 'l govern, y que en aquest alternassen mitj any cada un dels dos germans, pus sabut es que «en amor é imperi no hi cap partiment.» Sols calgué indicar aquesta proposició al generós y bo Cap de estopa, pera que la acceptás de seguida, tant mes quant creya que alló seria la antorxa de pau y 'l verdader llas de unió ab son descontent germá, á qui no volian contradir del tot aquells venerables amichs, alegant que se ignorava de dret quin era 'l verdader hereu, per no existir cap lley en tal temps que fixás la primogenitura en los fills bessons; y així doná lo comte Ramon á son germá Berenguer, gran número de castells, las ciutats de Manresa y de Vich, algunas vilas, pobles, cabanas, honors y terras, la meytat de las lleudas, monedatges, judicaturas y altres drets, la gran torre Geronella y 'l palau comtal de Gerona, y moltas altres é infinitas cosas que seria llarch de contar; avenintse finalment en que partirian la morada en lo palau comtal y principal de Barcelona, de manera que l' un dels Comtes l' ocuparia desde la festa de Nadal á la de Pasqua y l' altre desde la Pasqua á Nadal, y mentres l' un dels Comtes estás en ell, l' altre disfrutás de certas casas y del castell de Port, que hi havia al peu de la montanya de Monjuich. Y no content de ser tan generós lo bon Cap de estopa, pera compláurer á son germá, fins se obligá á serli fiel en lo tracte y á ajudarlo en tot lo que possehia, y fins, com en seguretat, li doná fiansa en lo sèu y com á tributari lo moro Almudáfar y las parias, donatius y censos ab que aquest havia contribuit ja al difunt comte Berenguer lo vell.
Tanta bondat y generositat de part del comte Ramon cap de estopa semblava que havia de ablanir lo cor del ingrat germá, que per ingrat se podia bè tenir quant ab tot y compláurerlo com volia, no donava ni la mes senzilla prova de regonegut, pus seguia ab lo mateix retraiment y ab la mateixa aspredat, no buscant mes que la companyia de gent desconeguda, y passant la vida en cabalgadas y casserias. Y era aixó sens dubte, que induhit per son mal instint, quant mes satisfeyan sa ambició, mes aquesta creixia en son ánimo, de manera que no era ja sols la enveja de voler pera si lo que cobdiciava, sinó la de que 'ls altres no tinguessen cap felicitat pera ells.
