Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1864.djvu/102

porta—¡Válguem Dèu, jo fos home! y la nina torná á sentir remor. Mès l' home ab veu falaguera diuli:—No us esporuguiu, senyora, que sò l' aucell de la gavia y sols per vos en ella visch empresonat. Y diuli la nina ab mes pòr que no pas gotx:—Donchs ¿qué cercas en ma cambra? ¿qué vols de mí?
Diu:—Res, senyora. Mes capir no puch cóm en un tan gran y tan bell castell visque sola ab un gegant dels mes gegants una nina tan nina com sòu vos, sens altra companyía de ánima viventa en tot ell, la qual estranya visió m'apar un somni y mou ma suspitosa pensa á créurer que 'l castell n' es encisat com també la montanya hont se troba, y que fins exa deu esser la en totes quatre parts del mòn anomenada Illa de les fades.
Diu:—Ver es tot quant dius y tot quant pensas; y encara mes, que aquest gegant per art del encantament me tè empresonada dès d' un jorn que, de nits, entramaliats follets tombaren en mitx del mar ma barca, morint llavors mos pares que n' eren reys de unes terres molt grans. Y ara ¡trista! si no l' anomenava pare, se 'm menjaria de viu en viu.
Diu:—Lo cor m' ho deya. Mès, senyora, ¿no us podeu desencisar?
Diu:—Prou. Mès pera assó mester fòra que vingués á mon adjutori lo mes ardit cavaller que sia en la terra, pus fins ara tothom qu' ho assatjá, tingué de morir.
Diu:—¡Per sant Jordi! que de terres sò hont may vensuts foren, y jo surtiré d'aquesta ó no 'n surtirá nengú. Plássieus, senyora, dirme qué tinch de fer y donarme vostra permissió, que jo us fas ara sagrament de desfer vostres encantaries ó de morir en la requesta.
Dio:—Pus sapias que en terres de Catalunya la gran n' hi han unes montanyes molt altes y moll llunyes qu' están entremitx de cel y terra, y boyres y núvols tenen als peus, les quals montanyes s' anomenen: montanyes del Canigó, y en elles hi ha un gorch d' aygues estranyes, del qual al entorn y al punt de la mitja nit tots los dissaptes hi ballen nou fades á la roja claror de les teyeres. Allí anirás, pus axí 't plau, y llensarás una pedreta dins del gorch. La pedra llensada, les aygues com montanyes s' axecarán, y les fades xisclant de mort. Demunt del cap trons y llamps, y sota 'ls peus gran terratrémol. Axó veurás y sentirás, mès tú fes com si res vegesses ni sentisses fins que surte'l drach custodi del gorch, pus llavors mester te serán totes tes forses.