Aquesta pàgina ha estat revisada.
Si algun aucellel se veu,
arrans de la terra passa,
y ¡ay que n' es un trist presagi,
missatjer d' una desgracia,
lo aucell que no s' llansa al cel
balentne joyós sas alas!
Sembla que ploran las fullas
tot tremolant en llurs brancas,
los tronchs dels arbres gemegan,
seca es la terra, y abrasa,
pesat es l' aire que corre
y ardentas sas alenadas.
¿Prenyat ne ve donchs de foch
lo núvol que negre avansa ?...
Un eco s' deixa sentir,
una veu dolsa, apartada.
No n' es lo brugit del aire
que llisca per entre brancas,
ni n' es lo soroll del riu
cuant se despenya en cascada,
ó cuant va per entre prats
rotllant sas onas de plata.
¿De qui pot ser eixa veu
que ne ve de las montanyas?
¿Es de una mare que plora?
¿Es de una verge que canta?
