Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1861.djvu/152

L' home naix y la creu n' es lo sèu guia,
n'es lo dosser que ampara sòn bressol,
y al despedirse d' aquest mòn un dia,
ne tè la creu per sòn postrer consol.
Plorá Cristo en la creu mars de amargura
ab lo cor de dolors despedassat,
y allí rentá l' mortal la taca impura
que d'Eva li deixára lo pecat.
Mortals, los qui teniu miradas closas
y may la vista en l' esperit fixêu,
per mès que estiga coronat de rosas,
lo símbol de aquest mòn es una creu.
¡Pobre del infelis que s' desconorta,
que pert la fe perque no trova amor!…
la gloria es sols d' aquell que la creu porta
ferm lo peu, alt lo front, y pur lo cor.
Si es áspre lo camí y es la creu dura,
mès dols repós ne trovarás també:
¡Avant per ton calvari, criatura!
Lo que l' home no pot, ho pot la fe.
Acudiu á la creu los qui entre guerra
vos destruhiu uns als altres inhumans,
que la creu es la flama de la terra
que il-luminant los cors, los fa germans.
Ella salva dels sigles la inclemencia,
y sempre lluminosa n' está en peu;