ca matinada de la época de civilisació que renaixia. Aquells indómits y rudos guerrers, que en lo cim de llurs escarpadas montanyas vivian, tancats entre las negras parets de llurs enmarletats castells, abatiren també llurs ferrats ponts, y deixaren penetrar fins á lo íntim de llurs cors endurits mes que llurs pesadas armaduras de guerra, la tendre veu dels sentiments que havian olvidat entre lo fragor de las batallas y lo vandalisme de sa soberanía incontrastable y pesada.
La poesía, la ingénua poesía dels nostres trobadors fèu sentir á aquells barons tan ignorants com despótichs, las emossions que suau y dolsament havian de desviar sa fornida ma de la espasa sempre desperta, y del punyal sempre llest á ferir al menor impuls de son arrebat senyor. Y ¿qué mes? ells mateixos tingueren á honra, olvidant poch á poch llurs ambicions y llurs discordias, lo empunyar la llaugera bandurria del provensal, y disputar als poetas la esclusiva de llurs concepcions inspiradas.
Las Corts de amor y los Jochs Florals vingueren á fer lo restant. En aquellas las afeccions mes puras foren compresas, discutidas y valoradas; en éstos la noble emulació, sublimant lo esperit, portávalo á la mes perfecta expressió de la bellesa y del sentiment: alli damas y caballers, rivalisant en cortesía y finura, fixavan las lleys que havian de regir per molts seggles en las costums tornadas per ells á la blanura dels sentiments delicats y de la civilisació cristiana, y aquí los caballers poetas venian á mostrar á las que posaren novas afeccions en llurs pits, y en llurs mans lo llaut pera cantarlas, que no en vá havia penetrat en llurs cors la flama regeneradora que sublimarlos devia; y lo retorn á novas ideas, á nou gust, á novas
