Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1860.djvu/150

Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 150 —

fica y sonora llengua de Castèlla, que tots havem de tenir també per nostra, filla igualment de la victoria y de la galantería, y que també saben alguns olvidar per altras estranyas. Pero per aixó ¿acás hem de olvidar la nostra? Dirán que es llengua morta. Sí: ho dirán sols los que voldrian poder tirar lo grapat de pols sobre sa tomba.

Viva está y verge en nostres llavis, com en nostres cors. Y si la dalla devastadora del temps li ha de cavar algun dia la sepultura, ah! catalans mèus! no siam nosaltres los qui grabem son epitafi.

Tal volta nostre amor de fills y nostre êxemple per los veniders li pot donar vida mes llarga ó mes vigorosa, aplicantla com avans á cantar los grans fets y las altas virtuts, y guardant pura sa rica corrent sens mescla de altras ayguas. ¿Mès com temer sa mort, mentres ella inspire á nostra juventut tants elevats pensaments, sentiments tan bells y aspiracions tan tendras?

Sí, noble Senat municipal, que sentat en aquesta sala de immortals recorts, tan dignament representas lo famós Consell de Cent, tú, que no mors may perque son sempre catalans los que te forman, tú pots donar ab ta protecció á nostra festa de familia una especie de immortalitat.

Y vosaltres, joves generosos, de tots sêxos y condicions, que axis en lo any passat com en aquest haveu fet tan gloriosament reviurer las nostras mes bellas tradicions, no deixau de la ma aquellas arpas de or cuals armonías nos fan respirar en la dolsa atmósfera de segles mes dichosos. Que la memoria y lo cor vos inspiren juntament en vostras lloas. Enllassau lo passat ab lo present, perque lo que ha de venir sia digne de vosaltres.