Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1860.djvu/132

— 132 —

—Trompetas!.... via ferro!... adalit, ¿qui 'm desperta?
¿Es que rugeix la guerra?... Almogavers, amunt!
Mes ¡ay! la ma gelada ab la destral no acerta.
¿Qui 'm traurá aqueixa pedra que me han posat demunt?

—¿Qui 'm traurá aqueixos cossos que me han tirat dessobre?
La nit ha sigut freda... daume la má, Roger.
—La nit ha sigut freda: balba la má no se obre:
Gel dintre del cor sento... alsa 'm, almogaver.

Alsa 'm: los crits aumentan; aumenta 'l bruyt de guerra.
¿Qué es lo que axi 'ns subjecta en eixos llits tan forts?
Per tot arreu hont palpan, las mans palpan sols terra.
Ay! qu' eix llit es la tomba! Ay! qu' eix fret es la mort!

Es la mort, almogaver. Sento de sanch humida,
Ma roba... En un convit me ha mort un fer traydor!
Malhaja eixa trompeta que al bras no 'ns dona vida!
Malhaja eix via ferro que no 'ns escalfa 'l cor!

Mès ja que nostres cossos en alas del oratje
Volar de nou no puguen en busca de perills,
Que al menos nostras sombras nostre valor salvatje
Porten y nostras forsas als fills dels nostre fills.

Jo mon cor infundintli, que nous combats anyora,
De un fill de Catalunya faré un Roger de Flor.