mográfichs, sabis y respectats códíchs, incomparables crónicas; que
posseeix una rica poesia popular ; que parlaren lo venerable Lull,
gran home en lletras y en acció, Arnau de Vilanova, lo primer fisich
de son temps, lo insigne orador St. Vicens Ferrer, Ausias March,
poeta de cor y de seny, y los demés autors del Gansoner que guarda
Paris com única joya... llengua, finalment, que de cap manera nos
devem avergonyir que sía la dels nostres avis, la de nostras mares,
la de nostra infantesa.
Ab un entusiasme barrejat de un poch de tristesa, li donam aquí
á aquesta llengua una festa, li dedicam un filial recort, li guardam
al menys un refuji. Als qui nos fassen memoria de las ventatjas que
porta lo olvidarla, direm que à estas ventatjas preferim retenir un
sentiment en un recó de nostres pits, y si en aquest sentiment algú hi volgués veurer perills y discordias ó una disminució del amor
à la pàtria comuna, podriam respondrer que eran ben be catalans
molts dels que ensangretaren las ayguas de Lepant y dels que cassaren las aguilas francesas; y podriam repetir un aforisme ja usat al
tractar de un dels millors catalans y mes ardents espanyols[1]
que may hi ha hagut: «No pol estimar sa nació, qui no estima sa
provincia.»
- ↑ Capmany.
