Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/138

posares la oració qu' esborra 'ls teus agravis ,
que á tú me ha fet tornar.
 
 ¿Còm sò pogut, Dèu meu, la estampa soberana
de pols y fanch cobrir?
Dèu meu, ¿còm sò pogut en tanta passió vana
est' áníma envilir?
 
 ¡Còm al tornar à tú s' umpla mon cor de gloria,
y mon esprit d' amor !
¡Cuan gran ara no 'm sento si trach á la memoria
la historia de mon cor!

 ¡Oh veus, que'm despertareu cuant ja en lo precipici
penjant tenia un peu!
¡0h veus, que odiar me feren tot de repent' lo vici;
tant sols veniu de Dèu!
 
 Ja m' ánima tranquila com flor que la rosada
desperta ab sa frescor,
s' obra enviant al cel sa essencia perfumada
de gratitut y amor.
 
Y axí com de las sombras qu' enrotllan la natura ,
surt lo sol mes vermell,
y mes tendra la planta, l' atmósfera mes pura ,
y mes joyós lo aucell;