Pàgina:Joan Sardà (1900).djvu/26

se van mirar; ningú s movia. A l'ultim,
un d'atrevit s'hi va acostant, hi arriba,
palpa la pedra, la terrible espasa
que sa cintura resguardà; li arrenca...
Es ferro vell i rovellat i amb osques!
I com hi riu! I els crida, i tots acuden
saltant, brincant, i el més covart, la testa,
com a més vil, cenyeix amb una corda,
pega estrebada i allà va, i darrera
tot l'aixam de xicots: la pedra bóta
retopant per los sots i escarbotant-se.
Aquella testa on lo cisell del geni,
de la bellesa varonil i heroica
la marca hi va esculpir, ara és informe
caricatura que la mofa inspira,
sense nas, sense orelles, sense llavis.
¿Què ls hi fa als corbs que lo sangnant cadavre
que a cops de bec enllepolits destrocen
siga del hèroe o del covart? Les àguiles
igual lo vol cap dalt del cel remunten
i al sol esguarden fit a fit, que s tiren
sobre aucell indefens i el despedacen.
Tot és l'impuls que llurs instints flagella.
L'instint carnivor? Cap avall: enlaire
si és l'instint de la llum.
Pots envanir-ten!
Sirvent de la Vritat, a ta senyora
faras contenta avui. De sobretaula
contar-li pots l'historia escandalosa.
Has descobert que l martir prometia
renegar de sa fe si l perdonaven;
que la verge era mare; que l'esposa
feia troços l'honor i que dels troços