Pàgina:Joan Sardà (1900).djvu/11

subterrani, tirant avant sempre qui sap aon. ¡Quin bon instint critic hi havia en l'invencible afició den Sardà an els romantics!
Mantenint aquesta devoció i vivint en la generació naturalista, en Sardà podia parlar den Bartrina millor que ningú; perquè justament en Bartrina representa entre nosaltres la topada, de moment enguniosa, del romanticisme, que va perdent ideals vells, i el positivisme que acaba d'enderrocâ-ls-hi, oferint-ne de nous als poetes, que debades proven de satisfer-sen, i lluiten desesperats, cridant, renegant, plorant, rebel·lant-se contra l plor i extenuant-s'hi. Dos personatges d'aquesta tragedia són a Espanya en Bartrina i en Núñez de Arce, cadascú a la seva manera.
En Sardà, doncs, s'hi fica apassionadament en l'ànima den Bartrina mort, i la fa seva i combat per ell: l'excusa, el defensa, el fa reviure en aquell magnific proleg del llibre postum. En aquest proleg, l'esperit den Sardà ja vola a tot aire am les ales ben exteses: ja és ell, ja té sentit propi, ja domina.
Però l propri domini l referma més reposadament en l'altre proleg a la traducció castellana del Nabab den Daudet. Allí situa amb jus-