Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/6

germana que l'energia i la bellesa: tot lo demés es ben diferent. Més ben dit, els mateixos principis reben, passant de l'una a l'altra, realisacions diferentes. Lo que en l'Ella es noblesa, es orgull en la Gunilda; en lo que la primera es constant, la segona s mostra implacable; l'instint maternal que la vella soltera, mare adoptiva, sent am la mateixa potencia que la veritable mare, es sacrifici en l'una i exigencia en l'altra. En fi, l'Ella sens apareix com l'encarnació de la pietat, i Gunilda com la de la justicia; però no de la justicia del cor, d'aquesta justicia eternal que percebeix les causes i els pensaments secrets, sinó de la iusticia de la raó, de la justicia humana, que no veu més que ls resultats i que ls actes patents.
 Vet-aquí quina dòna, quin jutge despietat, quin enemic més implacable que tots els altres troba en Joan Gabriel Borkman al seu costar quan es victima de la traició del seu amic, d'aquest amic an el qual l'Ella Rentheim no s'ha deixat sacrificar, an el qual no ha volgut, i que s'ha venjat d'aquesta manera. En Borkman havia confiat a un altre ser pensaments, resolucions i actes que no arrancaven, segons sa propria convicció, sinó del seu for intern i contraries a les regles socials. I aquest ser l'ha entregat a la societat ofesa, la qual, brutalment, l'ha empresonat com un malfactor. En realitat, en Joan Gabriel Borkman es castigat per haver cregut que necessitava un apoi exterior i també per haver-se confiat a un altre home, per haver tingut un amic.
 La frase d'Ibsen «l'home fort es l'home sol» apareix aquí am tota la seva esfereidora grandesa. «Sou