Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/5

i se declarà mort, comprenent que l seu paper ha acabat i que l'esperit de voluntat individual, que acaba sempre per fer una victima de qui l posseeix, però sense l qual res d'universal, res de veritablement humà s realisa. passarà a una altra ànima, suscitarà una altra individualitat. Si, al contrari, es un Borkman, un set ubriagat per l'illusió vital, s'obstinarà, encara que s vegi reduit a l'impotencia, s'alimentarà am vanes esperances, se tancarà en el seu somni i continuarà creient-lo realisable per ell sol, mentres la vida seguirà la seva marxa i uns altres executaran els plans que ell ha concebut, i una vegada més se demostrarà aquesta veritat atuidora pera moltes ànimes, fins entre les més fortes, de que «si l principi d'individualitat es necessari pera l desenrotllament de la raça, cap individu especial li es indispensable».
 I en Borkman, a dir veritat, no es pas una ànima idealment forta; no es l'home sol somniat per l'Ibsen.
 En Borkman ha cregut a un amic i li ha confiat els secrets del seu geni. Pera fer-sel seu definitivament, li ha sacrificat una dòna, l'Ella Rentheim, a la qual estimaven tots dos, però que ella solament estimava an en Joan Gabriel. «Una dòna, després de tot, pot substituir-se per una altra dòna», ha pensat ell. I pera fer impossible l matrimoni entre ell i l'Ella Renthelm, se casa am la germana bessona d'aquesta ultima. Però va enganyar-se. L'individualitat es més forts que l parentiu més proxim, més forta que la comunitat de naixença. La senyora Borkman no té altra identitat am la seva