Pàgina:Joan Gabriel Borkman (1904).djvu/13

Aquesta pàgina ha estat revisada.


Senyora Borkman (murmurant, com sense voler). — L'Eduart! Ja era hora. (S'aixeca, separa un xic les cortines, mira per la finestra i, desillusionada veient que s'ha equivocat, torna a seure, posant-se a treballar de nou. Entra la Malena, venint del vestibol, portant una safata amb una targeta de visita.)
Senyora Borkman (vivament). — Encara no ha vingut el senyoret Eduart?
Malena. — No, senyora; però hi ha una senyora que...
Senyora Borkman (deixant de treballar). — La senyora Wilton, probablement.
Malena (acostant-se). — No; no la conec pas la senyora que s'espera.
Senyora Borkman (agafant la targeta). — A veure. (Llegeix el nom, s'aixeca d'un bot i mira fixament la Malena.) — Estas ben segura que es aquesta senyora que m demana?
Malena. — Sí, senyora.
Senyora Borkman. — I diu que es a la senyora Borkman a qui vol parlar?
Malena. — Sí, senyora.
Senyora Borkman (am sequedat i decisió). — Està bé. Fes-la entrar.
(La Malena obre la porta, retirant-se després. Entra la senyoreta Ella Rentheim. S'assembla molt a la seva germana, però la seva cara reflexa més aviat el sofriment que la duresa de cor. Té encara traces d'una bellesa expressiva. La seva abundant cabellera, d'un blanc argentat, cau naturalment en bucles damunt del seu ample front. Porta un barret de vellut, i un vestit i un abric folrat de la mateixa roba. Les dugues germanes s'examinen un