tingués de morir prematurament, cert es que fora pera mí y pels meus amichs un motiu d' aflicció; pero si vaig á deixar la vida quan ja sols sofriments dech esperá en ella!.... crech, qu' al veurem á mi content, debeu participar de ma alegria tots vosaltres.[1] —Puig jo 'm sublevo contra aquesta sentencia, (dix Apolodoro, home senzill, que li era molt adicte y qu' estava alli present,) perque veig que mors injustament.— Estimat Apolodoro, respongué Sócrates,[2] passantli carinyosament la ma pel cap, ¿per ventura, voldrias tu millor veurem morir ab justicia qu' ab ignocencia? y al ensemps dibuixá en sos llavis un dolç somrís.[3]
Contan també qu' al veure á Anito que passava, digué: aquest home va tant enorgullit, com si haguès realisat una acció gran y hermosa al votar ma mort... y per qué? Perque li faig fer notar que no estava be, qu' ell, honrat per la ciutat ab los més enlayrats cárrechs, rebaixés al seu fill fins al ofici de curtidor.....L'insensat! no coneix qu' entre ell y jo lo triomf será sempre d'aquell qu' en tot temps haja executat las cosas mès útils y bellas!..... Y puig Homer concedeix á quelcuns dels qu' están per morir lo dó de penetrar en lo pervindre,[4] 'us vaig á pronunciá un vaticini: he tractat per algun temps al fill d'Anito, y no semblantme un esperit desprovist d'energia, 'us manifesto que no ha de permaneixe en l'ofici servil á que 'l seu pare l'ha dedicat; d'un honrat guia que 'l conduheixi, sucumbirá á una passió vergonyosa; y ja en avant seguirá progressant en lo camí de la depravació.
Los fets correspongueren á la profecia: lo donzell s'entregá al vici del vi, y begut á totas horas, termená fentse un home inútil pera sa patria, pels seus amichs y per si mateix. Lo pare, per la educació infama qu' havia donat al seu fill y per la sua ignorancia, ha lograt veures deshonrat encara fins avuy, despres de mort.
En quan á Sócrates, l' haberse fet gran davant sos jutjes, excitá contra ell la enveja y 'ls decidí més resoltament á condemnarlo.[5] Per lo demés, crech també que sa mort fou un benefici que li concediren los dèus, puig que deixá lo més trist de la vida y lográ la més dolça de las morts. ¡Y quin' ánima tant grandiosa! Convensut com estava de que la mort era per ell més ventatjosa que una llarga vida, del mateix modo que jamay s'havia manifestat contrari á rebre lo bo, tampoch va mostrars débil davant la mort: al revés, li va surtí al encontre y morí ab alegria.[6]
Per ma part, quan considero la sabiduría é inmensa grandesa d' aquell home, no puch menys de recordarlo, y en mon recort tributarli mas lloansas: y si algú que sia amant de la virtut, s'ha trovat ab un home més útil que lo savi d' Atenas, desde are declaro qu' aquest es lo mès afortunat dels mortals.
- ↑ Vejas lo parlament de Germánich á sos amichs quan anava á morir.—Tácit. Annal. II, 71.
- ↑ Sobre la estimació que li professava aquest Apolodoro, vejas á Plató en lo Phedro; parrafs. 2 y 66, y á Plutarco en la vida de Cato de Utica, parraf. 10.
- ↑ Diógenes Laerci en la vida de Sócrates, refereix que fou á sa muller Xanthippa, y no á Apolodoro, á qui 'l filosoph dirigí aquestas paraulas.
- ↑ Alusió á dos passatjes de la Iliada, l'un, v. 856 del cant XVI quan Patroclo moribunt anuncia á Hector que ell ha de morir als colps d'Aquiles; y l'altre cant XXII, v. 358. quan Hector anuncia en iguals circunstancias á Aquiles que morirá ferit per Páris.
- ↑ Vejas lo que hem anotat sobre la sentencia anteriorment.
- ↑ Sobre 'ls últims moments del filosoph, vejas altra de nostras notas anteriors.
Aqueixas notas perteneixen al senyor D. Antoni G. Garbin.
