Pàgina:Jenofont - Lo gay saber (1878).djvu/1

Aquesta pàgina ha estat validada.


JENOFONT.

Apología de Sócrates.[1]

___


I.

per quina rahó lo savi ateniés no volia
preparar sos medis de defensa.



Trasmetre á la posteritat la conducta del célebre Sócrates quan fou citat davant lo Jurat, y dir las determinacions que va pendre respectivament á sa defensa y á sa mort, me semblan per cert un digne assunto. Altres han escrit també[2] sobre lo mateix, y tots convenen en la suprema dignitat del seu llenguatje.[3] Es, donchs, una realitat que Sócrates en aquellas circunstancias va enrahonar ab magnificencia. Mes no se han esplicat clarament los motius que tingué pera jutjar en aytal ocasió la mort preferible á la vida: de manera que cap duptar si la rahó estigué llavors á l'alçaria de la elocuencia.
Pero lo seu amich Hermógens, fill de Hipónich,[4] nos ha donat sobre aixó detalls que posan en perfecta consonancia la elevació de sas paraulas ab la de sas ideas. En efecte; conta que veyentlo discorre sobre tot, menys sobre sa causa, li digué? No convindria, mon ben volgut Sócrates, que discurrisses també colcom sobre ta defensa? — A lo que 'l filosoph li contestá: Donchs qué, ¿ma vida entera no 't prova que constantment m'ocupo d'ella? — ¿Y cóm? li replicá Hermógens. — Procurant no fer jamay una acció injusta: aquest es á mos ulls lo millor modo de prepará una defensa. — Pero no veus, li digué novament lo fill d'Hipónich, que 'ls tribunals d'Atenas han fet perir á infinitat d' ignocents, víctimas de sa torbació pera defensarse, mentres qu' han absolt á molts d' altres qu' eran delinquents, perque sa llenga los ha mogut á compassió ó cativat per sa elegancia? — Donchs per Júpiter! duas vegadas he provat ja de ocuparme en prepará una defensa y altras tantas se ha oposat á n'aixó lo Geni[5] que m' inspira. — Lo qu' estás dihent me sorprén!—Y per qué sorpendret, si la Divinitat jutja qu' es mes ventatjós pera mí lo deixar la vida desd' aquest instant mateix? Acas tu no sabs que fins al present no hi ha un sol home á qui li concedeixi que haja viscut mellor que jo? Ma conciencia 'm diu, y es la satisfacció mes gran que tinch, que he viscut d'una manera justa y religiosa, de tal modo, qu' apres de ma propia aprobació me trovo ab la de quans me tractan, que tenen formada igual opinió sobre ma conducta. Pero ara ma etat avança, se que han de sobrevindre las cosas propias de la vellesa, com son: veure mal, sentir pitjor, esser cada dia mes tardaner pera apendre y de lo que te un aprés anarsen oblidant rápidament. Y si jo m'apercibeixo de la pérdua de mas facultats y si haig d'estar enutjat ab mi mateix, cóm podré dir llavors: visch gustosament? Tal vegada Dèu me concedeix aixó com un dó especial: puig no solsament vaig á deixar la vida en lo moment mes favorable per ma etat, sino de la manera menys penosa: donchs si avuy me condemnan, me será permés indudablement escullir la classe de mort que cregan mes senzilla los qu' entenen d' aixó; mort que donga lo menys travall possible als meus amichs y qu' ompli complertament los desitjos del qui te de sofrirla. Aixis un se va acabant sens oferí res repugnant ni molest á los ulls dels que 'l rodejan, tenint lo cos sa y l'ánima disposta á la complascencia. ¿Cóm, per precisió, no ha d' esser eixa mort desitjada?
Ab rahó los Dèus, afegí, se han oposat á la preparació de ma defensa, mentres qu' á tots nosaltres nos semblaria que devian cercarse los medis d'escapar á tot tranzit. ¿Y qué succehiria en cas de conseguirho? que en conte d'acabar are ab la vida, tindria de resóldrem á morir atormentat per los sofriments ó per la vellesa, dessobre la quina recahuen totas las molestias y pesars.[6] Per Júpiter! Hermógens, que no pensaré mes en aixó. Y si per fé veurer en lo tribunal los favors que dech als Dèus y als homes, si per manifestar lliurement lo concepte que tinch de mi mateix, m'indisposés ab los meus jutjes... preferiré morir avans que mendicar servilment que se m' otorguí la prolongació d' una vida cent voltas pitjor que la mort.
Apres d'aquesta resolució fou quan, segons Hermógens, sos innimichs l'acusaren de no regoneixe als dèus que venerava la Patria, d'haber introduhit novas divinitats y de corrompre á la juventut.

II.
sócrates respon á las acusacions dels
seus innimichs.



Comparegué davant los Jutjes y digué:
Ateniesos! lo que mes m'admira en aquest assunto es la conducta de Mélit.[7] Cóm se ha atrevit afirmar que faig menyspreu de las deytats de la República, quan tot lo mon m'ha vist, y ell mateix si ho ha volgut, pendre part en las generals festivitats y sacrificar en los altars públichs? ¿Es, per ventura, introduhir númens estranys l'haver jo dit que la veu d'un «Dèu»[8] m'indica del modo que tinch d' obrar? ¿Tal vegada 'ls que consultan los cants de las aus ó 'ls pronóstichs dels mateixos homes, no 's deixan influhir també per sons articulats? ¿Quí pot negar que 'l tro sia una veu y lo més gran de tots los presagis? La

  1. Recomaném á nostres lectors l'interessant y erudit travall de Fr. Thurot: Apologie de Sócrates d' apres Platon et Xenophont. En aqueixa obra se hi troban també lo Criton y 'l Phedon, que son los seus indispensables comentaris.— Vejas aixi mateix l' Apologia de Sócrates de Libani, Libaníi Opera, edition Claude. Morel, Paris 1607, pág. 635.
  2. Principalment Plató. Los diálechs de Plató 's divideixen en 10 grupos. Forman lo primer los que tractan del Procés y mort de Sócrates, y son: Euthyphron, l'Apología, Criton. Phedon y Cratylo. (J. Socher, Uber Platons Schriften. München 1820.
  3. Sócrates, diu Ciceró, no va presentars davant dels seus jutjes ni humillat ni suplicant, sino ab la majestat d' un sobirá.
  4. Sobre Hermógens véjinse las Memorias de Jenofont. 11, 10; IV, 8.
  5. Deya Sócrates que tenia una veu interior «un geni,» que l'advertia constantment de lo que devia fer y evitar. Per eixas, pera 'ls seus émuls estravagancias demoniacas, l'acusaren.
  6. Horaci ha dit també: «Multa senem circumtveniunt incommoda. Ars, poet. v. 169.
  7. Plató. 'Ls altres foren Anito y Licon Apología III y XI.
  8. Daimonion. Hem fet us de la paraula Geni per creure qu' es la que s' adapta més al assunto.