Pàgina:Iliada (1879).djvu/85

Aquesta pàgina ha estat revisada.

pecte del seu pare, y fentli por la lluentó del bronzo y l' agitat moviment de la crin de caball, que veu manejar en lo mateix cim del casco. Son pare, y s 'augusta mare, sonrihuen, y al moment l' héroe 's treu lo casco del cap, que, resplandent com es, posa en terra; dóna un bés á son estimat fill, lo gronxa en sos brassos y dirigeix aquesta pregaria á Júpiter, y als altres inmortals:
 —«¡Júpiter, y vosaltras divinitats, concediume que aquest nen, que mon fill, se distingeixi com jo entre 'ls Troyans, que sigui fort com só, y que regne poderosament sobre Ilió; que un dia 's diga, á son retórn dels combats: «Es més valent que son pare.» ¡Que porte l' armadura sagnanta del enemich que haurá mort, y que en son interior sa mare se 'n alegre!»
 Despres d' aquesta pregaria, posa 'l nen entre 'ls brassos de sa esposa estimada, la que l' apreta contra 'l seu pit perfumat, y sonriu, cayentli llágrimas. L' héroe, conmogut, l' acaricia ab la má, y li diu:
 —«Amiga, no t' afligeixis tant, per causa meva; ningú, avans del jorn destinat, me precipitará á la mansió de Plutó. Crech que ningú, entre 'ls humans, cobart ó valent, desde que ha vingut al mon, pot separarse del seu destí. Entórnaten, donchs, á mon palau; vigila 'ls teus treballs de la filosa y del taler; distribueix la tasca á tas esclavas. Als homes nascuts en Ilió, y sobre tot á mí, 'ns están reservats los perills de la guerra.»
 Aixó dit, torna á pendre son casco de la flotanta crinera. Sa estimada esposa, girant la cara y desfentse en plors, se 'n torna al palau del homicida Hector. Tot just n' ha passat las superbas portas, reuneixen los apartaments interiors, á sas nombrosas esclavas, y las hi fá venir llágrimas. Aixís es que én la morada d' Héctor, encara está aquest plé de vida, y las donas ploran per ell amargament, perque no tenen esperansas de que retorni de la terrible guerra, escapant del furor, y dels brassos dels Argius.
 Páris pe 'l seu costat, no tarda en sortir de sa elevada morada: acabat de posarse sa armadura brillanta de bronzo, atravessa aceleradament los llarchs carrers d' Ilió. Del mateix modo que un corcer subjectat en l' estable, y nudrit ab ordi abundant, quan recobra la llibertat, se dispara pe 'l camp patejant; acostumat á banyarse en las aiguas puras d' un riu, corra ab posat orgullós; alsa 'l cap superbiós: la crin se li escampa per las espatllas, y envanescut de sa bellesa, las camas lo portan per ellas solas, al lloch de pasturar; aixís mateix Páris baixa de lo més elevat de Pérgamo, esplendent ab sa armadura com lo sol; avansa plé de goig; sos peus llaugers lo condueixen. Prompte 's junta ab son diví germá Héctor, al acabar aquest de deixar lo lloch ahont s' había detingut ab Andrómaca. Alexandre, hermós com un deu, es lo primer en palar: