vas, s' está al cim d' un alta torre, esclamantse, y plorant llágrima viva. Héctor, no veyent en son palau, á sa intatxahle esposa, 's detura en lo llindar de la porta, y pregunta á las esclavas:
—«Donas, digueume la veritat: ¿Ahont ha anat Andrómaca, fora de mon palau? ¿Es á casa de una de mas germanas, ó de la esposa d' un de mos germans? ¿Se trova, tal vegada, en lo temple de Minerva, ab las altras Troyanas que pregan per fer se propicia á la temible deesa?
— «Héctor, — li contesta la diligenta repostera,—ja que 'ns manas que parlem ab sinceritat, dech dirte que Andrómaca no ha anat á casa de cap de tas germanas, ni de la esposa de cap de tos germans; tampoch se trova en lo temple de Minerva ab las altras Troyanas, que pregan per ferse propicia á la temible deesa; sino que se n' ha anat dalt de la gran torre d' Ilió, en lo mateix moment en que ha sapigut que 'ls Troyans eran vensuts, y que 'ls Grechs los perseguian. L' hem vista que corria cap á la muralla, com una dona folla. Ab ella, la dida porta 'l teu fillet.»
Aixís parla la respostera: Héctor al moment surt de son palau, y recorrent de nou los carrers sumptuosos, arriba á l' altra part de la gran ciutat, á las portas Esceas, per ahont debia sortir á la planura, quan corre á trobarlo, sa esposa de dots inapreciables, Andrómaca, filla del magnánim Etion, que habitava en la capital de l'Hipoplacia, la ciutat de Tebas, y que regnava entre 'ls Cilicis. La filla d' aquest rey estava casada ab lo valent Héctor. Ella es la que en aquest moment se troba ab l' héroe; sa esclava l' acompanya, portant en sos brassos al tendre fillet, que encara no parla, son rebrot benvolgut, hermós com la mes brillant estrella. Lo seu pare, li ha donat lo nom de Escamandrios; mes lo poble l' anomena Astianax,[1] perque Héctor es lo ferm baluart que defensa á Ilió. Al veure á son fill, l' héroe somriu silenciosament, mentras que Andrómaca, banyada en plor, s' acosta, l' agafa per la má, y esclama:
— ¡ «Crudel! ton valor te perdrá; no tens pietat pe 'l teu fill de bressol, y per mí, ¡infortunada! que aviat seré viuda; perque 'ls Grechs no tardarán en matarte, atacante tots á l' hora. ¡Mes me valdria, després d' haberte perdut, baixar á la sepultura! No 'm quedará cap alegría, quan haurás arribat á ton destí; no mes tindré que afliccions, puig no tinch á mon pare, ni á ma augusta mare. Lo diví Aquiles, després d' haber devastat la célebre ciutat, dels Cilicis, Tebas, de las superbas portas, matá al meu pare Etion. Mes, un temor religiós va fer que no li tregués las armas. Cremá,
- ↑ Rey de la ciutat.
