Pàgina:Iliada (1879).djvu/82

cólera! Nostra armada sucombeix sostenint la batalla devant de nostras formidables murallas. Per causa teva la guerra 's troba encesa á las portas de la ciutat; tu mateix culparias al que vejeras que s' allunya d' aquesta lluyta terrible. Segueixme donchs, perque tinch molta por que 'l incendi devore á Ilió.»
 Alexandre, hermós com una divinitat, respon á son germá:
 —«Héctor, no 'm reprens pas sense rahó, y fentho no t' estralimitas gens. Escolta ma resposta, y creume. No tinch contra 'ls Troyans ódi, ni cólera. Si permaneixo en ma cambra nupcial, es sols per donar esplayament, á mon dolor. Ara Helena ab dolsas paraulas me persuadia perque tornés al combat, y penso com ella que es lo millor que puch fer, perque la victoria es inconstant, y podrá serme favorable, aixís com avans me fou adversa. Espéram donchs, que 'm torno á posar l' armadura de bronzo; ó bé passa endevant, que 't segueixo, y no tardaré en ajuntarme á tú.»
 Aixís diu: Héctor no li contesta, y la bella Helena, dirigeix al héroe aquestas paraulas:
 —«¡Germá d'una dona digna de despreci, deplorable causa de gran nombre de mals, los deus haguessen volgut que 'l dia mateix en que, la mare 'm parí, una terrible mánega de vent se m' hagués endut, ja fós en las montanyas, ja entre 'ls remors tumultuosos de las onadas! ¡ Las aiguas se 'm haurian engullit avans de que hagués passat aventuras tant tristas! Mes ja que 'ls deus me tenian fets tan funestos designis, ¿perqué, al menys, no m' han concedit per espós á un guerrer mes valent, que sapigués sentir l'indignació y 'ls ultratjes dels homes? ¡Ay! ton germá no poseheix un ánima forta; jamay la tindrá, y crech que un dia sentirá la pena de sa feblesa. Mes, Héctor, torna á entrar, reposa en aquest assiento; perque tú ets lo qui está rodejat de perills per causa meva, miserable, y per l' injusticia d' Alexandre. Sí; Júpiter nos ha entregat á un destí funest; vol que nosaltres dos, siguem objecte de faula per la posteritat.»
 — «No 'm fasses pas seure, Helena, —respon lo magnánim Héctor;— per afectuosa que sigas, no 'm convencerás de cap manera; lo meu cor m' excita perque vaje á socorre als Troyans que senten la meva ausencia. Mes exhorta á ton espós; que 's dongui pressa, que vinga á ajuntársem dintre de las murallas encara, mentras jo m' arrivo á mon palau, y veuré als que l' habitan, á ma esposa estimada, y al meu fillet en lo bressol. ¡Que sé jo, si tornaré á véurerlos, ó si 'ls deus tenen destinat que siga mort per las mans dels Grechs!»
 Dit aixó, lo brillant Héctor s'allunya, y apressuradament arríba á sa superba morada. Mes allí no hi troba á l' hermosa Andrómaca dels brassos blanchs: ab son fillet y una de sas escla-