Apolo 'm pren á Criseida, la faré portar á son pare en un dels meus navilis pels meus companys, desseguida corro á la teva tenda y jo mateix m' emporto á la bella Briseida, recompensa teva; sabrás per fi que 'l meu poder es major que 'l teu y 'ls altres Grechs temeran d' igualarse ó de compararse ab mi.»
Això diu, y un greu dolor se apodera del fill de Peleo; en son pit varonil son cor dupta si, prenent lo coltell acerat que s' apoya en son fort costat s' obrirá camí entre el Grechs y matará al fill d' Atreo, ó si contindrá la seva cólera y calmará la seva ánima. Mentras que en son interior s' amontona aquet doble intent, treu de la vaina la seva grossa espasa; y allavors Minerva baixa del cel. L' envia Juno perque té pels dos héroes igual amor, lo mateix cuidado. La deesa s' atura derrera d' Aquiles, y, visible sols per ell, li agafa la rossa cabellera; ningú d' la assamblea se 'n adona. Aquiles aturdit d' estupor, se gira, brillan los seus ulls ab un resplandor terrible y reconeix á Minerva; al moment li dirigeix aquestas paraulas rápidas:
«¿Perqué 't presentas prop de mí, filla de Júpiter? ¿Per esser testimoni dels ultratjes d' Agamemnon, fill d' Atreo? t' ho anuncio y penso que aixís se cumplirá: prompte 'l seu orgull li costará la vida.«
La deesa dels ulls blaus respon en aquestos termes: «Baixo dels cels pera calmar ta cólera. ¡Qué logre aplacarte! Juno es qui m' envia, perque té por vosaltres dos lo mateix amor, igual interés. Anem donchs, fineix aquesta quimera; que la forta má teva deixe en repos lo teu acer. Ultratja á Atrida per medí de paraulas tal com te las dicte l' esperit; perque t' anuncío y la meva promesa 's cumplirá: vindrá un jorn en que obtindrás tres vegadas més de presents preciosos, en espiació de aquesta ofensa. Modérat donchs, y obeheixnos.»
Lo fogós Aquiles contesta á Minerva en aquestos termes: «¡Oh deesa! precís es que jo cedesca á tals paraulas encara que el meu pit estiga violentament airat: es lo partit mes prudent; y que 'ls deus escolten á qui 'ls obeheix.»
Dit aixó, dócil á la veu de Minerva, apoya la seva ma pesanta sobre l' empunyadura d' argent y torna á ficar dintre de la vaina la formidable espasa. La deesa remonta al Olimpo, y en lo palau del deu que porta l' escut, se confon entre las altras divinitats. Aquiles en tant torna á injuriar á Atrida: que encara no pot ofegar la cólera, y diu:
«Rey plé de borratxera, que tens l' esguart del cá y 'l cor del cervo; jamay tens lo valor d' armarte pera las batallas entre 'ls Grechs, ni d' anarten en emboscada ab los més valents héroes. Tot aixó 't sembla la mort. Certament es més senzill en mitj del vast camp, tornar á péndrer los donatius que s' han otorgat á aquells que 't contradihuen. Oh rey, devoras al poblé perque regnas demunt de gent cobarda; sense aixó, oh Atrida,
Pàgina:Iliada (1879).djvu/7
Aquesta pàgina ha estat revisada.
