Pàgina:Iliada (1879).djvu/63

neixent que aquesta no es una deesa valerosa, una d' aquestas divinitats que, com Minerva ó Belona destructora de las ciutats, son los árbitres de las batallas. La persegueix, donchs, y al entrar ella en l' apinyada multitut, l' atrapa. Allavors lo fill del magnásim Tideo esten la seva llansa, fa un bot y fereix, ab l' acer afilat, la ma delicada de la deesa; li alsa la pell á través del manto diví que teixiren las Gracias ab sas mans propias. Per la palma de la má regala la sanch incorruptible de la deesa, licor subtil que ténen en las venas los deus benhaurats; perqué no essont lo pá la seva alimentació, ni bevent vins generosos, no tenen la nostra sanch espessa ni están subjectes á la mort. Venus, fent grans crits, deixa cáure al seu fill, que Apolo pren en sos brassos, lo rodeja d' una espesa boira, y se 'l emporta, perqué algún dels Grechs atrevits no enfonse en son pit una llansa d' acert, y no li arrenque la vida. Diomedes, ab veu terrible, aixis crida á la deesa:
—«Filla de Júpiter, abandona la guerra y'l carnatje. ¿No 'n tens prou encara ab fascinar á las débils donas? Si alguna vegada tornas entre 'ls guerrers, me sembla que 'ls combats, que 'l seu nom solsament, d' aquí á endevant te ferá tremolar.»
Aixis diu. Vénus desatinada se 'n va aclaperada pels sufriments. Iris, dels peus llaugers com lo vent, l' agafa y la conduheix fora de la lluyta. La seva pell se li cubreix de tacas blavosas. Per fí troba al fogós Marte en repós á l' esquerra dels troyans, y prop d' éll una boirada espesa té amagats la seva llansa y 'ls seus ágils corcers. Vénus cau de genolls y prega ardentment al deu perqué li dongui 'ls seus cavalls de las bridas d' or.
—«¡Oh estimat germá, condólat de ta germana! Dónam los teus corcers perqué puga arribar al Olimpo, estancia dels inmortals. Sufreixo crudelment de la ferida que m' ha causat un guerrer mortal, lo fill de Tideo, que combatría fins ab nostre pare Júpiter.»
Aixis parla ella; Marte li dóna 'l seu carro, y ella hi puja ab lo cor contristat. Després d' ella hi puja Iris, prent ab sas mans las riendas y excita als corcers que volan ab ardor. Prompte arriban al Olimpo espadat, estancia dels inmortals. Iris, dels peus llaugers com lo vent, detura 'ls cavalls, los desferma del carro y 'ls hi dóna l' ambrosía. Entre tant la divina Vénus cau á la falda de sa mare Dione, que té entre sos brassos al seu fill estimat; la qual l' acaricia ab la má y li diu:
—«¿Quin deu temerari ¡oh estimada filla! ha gosat maltractarte, com si haguesses fet obertament una acció dolenta?»
Vénus, del dols somrís, li respont en aquestos termes:
—«Lo fill de Tideo, 'l superbiós Diomedes, m' ha ferit perque me 'n enduya fora del combat al meu fill Eneas, que de tots los humans es lo més estimat meu. La terrible batalla no es solsament