En tant que aquestos están combatent en la lluyta terrible, no podrías tú reconeixe de quina armada era Diomedes, si combat entre 'ls troyans ó entre 'ls grechs. Se precipita en la plana, com lo riu que portant la corrent inflada per las aiguas del ivern, s'emporta 'ls ponts y 's desborda per demunt de las resclosas sòlidament construidas. Las tancas de las floridas hortas no detenen sa irrupció sobtada, quan las grans plujas de Júpiter cauhen impetuosas, y devasta 'ls nombrosos y somrisents travalls dels joves llauradors. Aixis lo fill de Tideo dispersa las espessas líneas dels troyans, los que, á pesar de son nombre, no gosan plantarli cara.
Mes l' ilustre fill de Licaon lo veu corre per la plana y rompre las columnas. De cop apunta contra éll lo seu arch encorvat; la amarga fletxa vola; y al abalansarse Diomedes se li clava en l' espatlla dreta, pel vuit que deixa la corassa, y li penetra pel devant. La sang regala per l' armadura del héroe, y 'l fill de Licaon se 'n gloría ab veu atronadora:
— «¡Avant, troyans magnánims, intrépits cavallers! Acabo de ferir al més valent dels grechs y crech que no resistirá gaire temps la ferida. ¡Cert es que, de la Licia, Apolo m' animá á deixar la meva morada!»
Tals foren sas paraulas superbiosas; més l' aguda fletxa no havia pas acabat ab l' héroe argiu; recula, y deturantse devant de son carro, diu al fill de Capaneo:
— «¡Dónat pressa, car Estenelos, baixa del carro y treume de la espatlla un dart dolorós!»
A aquestas paraulas Estenelos salta del carro, se li posa al darrera y li arrenca de l' espatlla la fletxa aguda. La sanch raja pels contorns de la corassa, y allavors Diomedes fá aquest vot:
—«Escolta ma pregaria, infatigable lilla del deu que porta l' escut. ¡Si may en l' ardor dels combats has vetllat per mon pare y per mí, sigas are ma protectora ¡oh Minerva! Fes que mate á aquest home que acaba de desacreditar la meva llansa, que guanyantme per má m' ha ferit y se 'n vanagloría! ¡No 's creu éll que per gaire temps puga veure jo l' enlluhernadora llum del sol!»
Aquesta es sa pregaria. Minerva l' escolta; fa tornar á sos membres tota l' agilitat, y posantse al costat d' éll, li dirigeix aquestas breuas paraulas:
— «No cal pas que titubejes are, Diomedes, en combatre ab los troyans. He fet recobrar á ton cos la forsa superior que animava á Tideo, y he fet que 's dissipés lo núvol que 's posava devant dels teus ulls, á fí de que reconegas promptament als deus y als homes. Si algun dels inmortals vé aquí per posarte á prova, no lluites contra éll. Mes si la filla de Júpiter, si Vénus apareix en la batalla, feréixla ab ta acerada llansa.»
Pàgina:Iliada (1879).djvu/58
Aquesta pàgina ha estat revisada.
