______
Los deus, assentats al entorn de Júpiter en son palau enllosat d' or, están en consell, mentras que la noble Hebe ls hi aboca 'l néctar que cada un reb en sa copa d' or, contemplant la ciutat dels Troyans. De sopte 'l fill de Saturno intenta irritar á Juno ab paraulas agres, fa aquest discurs:
«Dugas deesas favoreixen á Menelao: l' Argiua Juno y Minerva, poderosa protectora; mes assentadas lluny d' ell se delectan en seguirlo ab la mirada, y Páris te continuament al seu costat á Vénus, del dols sonrís, que fa fugirne d' ell la mort. Ara acaba de salvarlo, quan ell se creya morir. La victoria, no obstant, es del fill d' Atreo; nosaltres debem decidir lo qué d' aquí deu originarse; si promourem novament la terrible guerra y 'l carnatje, ó si restablirem la pau entre 'ls pobles enemichs. Si aquest últim partit es del agrado de tots los deus, lo poble del rey Priam continuará habitant la ciutat seva y Menelao se n' emportará la Argiua Helena.»
Diu aixís, mentras Juno y Minerva, sentadas l' una al costat de l' altra, murmuran en baixa veu, perque abduas meditan la ruina dels Troyans. Minerva guarda silenci; s' irrita contra son pare y s' apodera d' ella una cólera salvatje. Juno no pot ofegar en son seno l' ira que en ell hi bull, y exclama:
«¡Terrible fill de Saturno, quinas paraulas has pronunciat! ¿Vols que sigan inútils lo meu trevall, los meus suhors, las mevas fatigas? He rebentat los meus caballs per reunir una armada per la desgracia de Priam y dels seus fills; sálvals, mes no 't creguis que tots los demes deus t' aprobin aquet procedir.
