després d' haber solcat la mar, te possehia en l' illa de Cranae. ¡Avuy me sento ubriacat, per desitjos mes vius encara!»
Dit aixó, pren lloch en sou llit; sa esposa 'l segueix, y tot seguit los dos s' abandonan al somni.
Atrida en tan, corre d' assí per llá, com una bestia fera, cercant á Páris entre la multitut; mes ni 'ls Troyans ni 'ls aliats poden dirli ahont es, perque cap l' ha vist y ningú esta disposat á amagarlo per amistat, sino que tots l' aborreixen d' igual manera que á la negra mort. Allavors lo rey dels guerrers, Agamennon, los hi dirigeix aquesta arenga:
«Escoltenme, Troyans, Dardanis y aliats; la victoria es visiblement pel blicós Menelao; porteunos, donchs, á l' Argiua Helena y tots los seus tresors, y pagueunos un just tribut que 's perpetuará entre 'ls veniders.»
Diu aixó, y 'ls Grechs l' aplaudeixen ab vivas aclamacions.
Pàgina:Iliada (1879).djvu/43
Aquesta pàgina ha estat revisada.
