Pàgina:Iliada (1879).djvu/42

y de bellesa. May podrias créurer que ve de combátrer, sino que avans dirias que está preparat per anar á la dansa, ó que 'n ve y reposa.»
 Aquestas paraulas encolerisan l' ánima d' Helena; reconeix á la deesa ab son coll delicat, ab sos pits que excitan lo desitj, ab sos ulls resplandents. De temor plena, exclama:
 «¡Crudel! ¿per qué vols encara seduirme? ¿Vols portarme mes Iluny, en una de las ciutats populosas dels Frigis ó de l' hermosa Meonia? ¿Hi ha en aquestas encontradas algun que 't siga estimat entre 'ls mortals? ¿Será que Menelao, després d' haber vensut al díví Alexandro, vol emportársemen, tant odiosa com so, al seno de las moradas patrias, y vens tú á cercarme, meditant novas manyas? ¿Perqué no hi vas tú á seurer prop d' ell? Renuncia á las vías celestials; no t' encaminis mes al Olimpo; en lloch d' aixó vetlla sempre per ell y supórtali tot, fins y á tant que 't prenga per esposa ó per esclava. En quant a mí, refuso 'l seguirte, perque seria massa infamant. No; no vull ja mes partirme 'l seu llit; totas las Troyanas de l' avenir me cubririan de despreci; y ja en l' ánima hi tinch massas dolors insoportables.»
 Allavors la divina Venus s' enuja contra ella y li diu:
 «¡Tém l' irritarme, infelís! ¡Guárdat de que t' aborreixi tan com t' he estimat! ¡Massa que sabré excitar la discordia entre 'ls Grechs y 'ls Troyans, y morirás víctima d' un destí terrible!»
 Parla aixís: la neta de Júpiter tremola, y, embolicantse ab lo seu vel resplandent de blancor, segueix á la deesa en silenci. Vénus la guia y la fa invisible per las Troyanas.
 Arriban al magnífich palau de Alexandro. Las sirventas s' en tornan á sas labors y la mes hermosa de las donas puja á la cambra nupcial. Allá Vénus, mare del sonrís, li presenta una cadira devant de son espós. Helena, rebrot del deu que porta l' escut, s' assenta; y, girant la mirada, dirigeix aquestas paraulas á Páris:
 «¡Ay que tú tornas del combat, y no has mort als colps d' un héroe tant valent com lo que fou mon primer espós! Ja que 't vanagloriavas d' aventatjar al bélicos fill d' Atreo per la forsa del teu bras, per ta destresa en tirar la llansa ¿com es que no tornas á provocarlo? Mes no, creume, no t' atrevescas mes á lluitar contra 'l ros Menelao, á combátrer ab ell temerariament, per temor de que aviat la seva llansa t' hauria rendit.
 —¡Cara esposa, respon Páris, no atormentes mes Y ánima meva ab paraulas amargas! ¡Menelao ara acaba de véacerme pels socors que té de Minerva. Un altre dia, jo seré 'l vencedor: perque també tinch divinitats protectoras. Mes, deixemho córrer; entreguemnos á las delicias del amor. Jamay tants desitjos amorosos han perturbat los meus sentits com ara, ni aquell jorn en que per primera vegada, al sortir de la fértil Lacedemonia