Pàgina:Iliada (1879).djvu/40

drerlo, y permaneixeré aquí fins y á tant que aquesta guerra estiga acabada.»
Diu aixís y enfonsa l' seu punyal en lo cor dels anyells, que deixa demunt la terra palpitants y ja privats de la vida, perqué l' acer los hi ha destruit la forsa. Los reys, al moment, ab sas copas treuhen lo ví de l' urna, y ab ell fan libacions implorant als deus eternals; y allavors cada un dels Grechs y dels Troyans esclama:
«¡Júpiter gloriosíssim,grandíssim, y vosaltres, deus inmortals; aquells que sigan los primers en violar nostres juraments, que 'ls seus cervells, que 'ls dels seus fills sigan escampats per terra com aquest ví; y que sas mullers passen als brassos de altres homes!»
Diuhen; mes Júpiter no' ls escolta pas. Priam, fill de Dardanos, quan li pertoca alsa la veu:
«Escolteume, diu, Troyans, y vosaltres Aqueus de las vellas cnémidas jo me 'n torno als murs escarpats d' Ilió; no 'm sé resóldrer á restar aquí per ésser testimoni del combat entre mon estimat fill y 'l marcial Menelao. Júpiter y 'ls altrea inmortals saben quin dels dos es cridat pel destí á la mort.»
Dit aixó, semblant á un deu, coloca en lo carro las víctimas, hi puja, pren ell mateix las bridas, Antenor pren lloch al seu costat. Prompte 'ls dos s' en entornan, dirigintse vers Ilió.
En aixó Héctor, fill de Priam y 'l diví Ulisses, comensan per medir l' espay. Tot seguit tiran las duas sorts en un casco de bronzo y las remenan, pera designar quin será 'l primer de tirar sa prolongada llansa. Los guerrers, allavors, pregan, y cada Grech y cada Troyá, las mans estesas vers los deus, exclama:
«¡Poderos Júpiter, que regnas desde 'l cim de l' Ida, gloriosíssim y grandíssim, siga 'ls que 's vulga dels dos adversaris lo causant de nostras discordias, fes que moria, que caiga á la mansió de Pluton, y que entre nosaltres se conservi l' amistat y l' aliansa juradas!»
Aquestos son los vots que fan: mentras que 'l magnánim Héctor remena las sorts, apartan la vista, y fa saltar la de Páris. Tots los guerrers s' asseuhen en las filas ahont cada qual ha deixat sas armas y ahont han deixat los ágils corcers.
Alexandro 's posa l' armadura. Primerament, volta sas camas de bellas cnémidas, sostingudas per gafas d' argent; despres se posa la corassa de son germá Licaon; que s' adapta perfectament á son pit. Al entorn de sas espatllas hi penja la seva espasa de bronzo, adornada ab brillants claus de argent y son escut gran y sólit. Demunt del seu cap hermós s' hi posa un casco superb del que 'n penja abundosa crinera, y en lo qué la cimera 's maneja com fet á posta pera causar espant. Per últim pren una llansa si be robusta de fácil maneix. Per altre cantó Menelao 's vesteix també