Pàgina:Iliada (1879).djvu/334

las donas, al voltant, ploran. La blanca Andrómaca es la primera en donar mostras de dolor; té entre sas mans lo cap del homicida Héctor, y esclama:
«Estimat espós, mors en la flor dels anys, me deixas viuda en ton palau, y 'l fill que encara está en lo bressol, nascut de tú y de mí, en nostre infortuni, no crech que pugui arribar á l' adolescencia. Molt avans la ciutat d' Ilió será destruida; perque tú no existeixes, tú, la seva salvaguardia, tú, que defensavas las sevas murallas, tú que protegias á las casias Troyanas y á sos fills. ¡Ah! prompte en los vaixells dels Grechs serán ellas portadas, y jo entre ellas. ¡Oh fill meu! tú seguirás á ta mare. Farás indignes travalls, baix la vigilancia d' un senyor ferotje; ó bé algún dels Grechs, volguente donar una mort horrible, t' agafará entre sos brassos y 'l tirará desde 'l cim d' una torre, irritat perque Héctor ha donat la mort á son germá, ó á son pare, ó á son fill; ja que tants d' Aqueus, morts per Hèctor, han mossegat la pols. Ton pare era terrible en les combats sangrents; y per aixó també 'l poblé 'l plora per tota la ciutat. ¡Oh Héctor! posas en un dolor, en un sentiment irreprimible, á ton pare, á ta venerable mare, y á mi sobretot, á qui sols restan horrorosas afliccions. ¡Ay! al morir no m' has pogut donar las mans, ni m' has pogut dirigir cap sabi consell, qual recort nit y dia m' hauria arrencat llágrimas.»
Aixis parla Andrómaca tot plorant; al vollant, las donas totas sanglotan. y després d' ella Hécuba dona mostras de dolor.
«Héctor, esclama, de tots mos fills lo mes volgut de la meva ánima, quan vivias eras estimat dels inmortals; ara, després que la Parca y la Mort s' han apoderat de tú, encara tenen compte de tú. Aquiles donava en venda als altres fills meus que queyan en sas mans, y 'ls enviava á l' altra part de la mar, á Samos, á Imbros ó en l' aspre Lemnos. Mes á tú, desprès que ab lo bronzo afilat t' ha tret la vida, després que, sense poguerlo fer reviure, t' ha arrossegat al voltant de la tomba de Patroclo-, mort en las mans, estás jacent en nostra morada, lo mateix que un que acabés de morir, á qui Febo hagués alcansat ab sos darts més suaus.»
Aixis parla Hécuba tot plorant y excita un plor inmens en las presents. Helena es la tercera en donar mostras de dolor.
«Héctor. de tots mos cunyats lo mes volgut de la meva ánima, perqué Alexandre, hermós com un deu, ha vingut á esser mon espós, després d' haberme portat als camps troyans. ¡Ah, còm avans no vaig baixar á la morade de Plutó! Vint anys han passat desde que tingui d' abandonar la meva patria, y jamay un sol insult, una sola paraula amarga habia sortit dels teus llabis. Y si acás en ton palau un dels altres cunyats meus, ó germanas, ó cunyadas de mon espós, ó ja mateixa Hécuba m' ultrajava (may Priam, que sempre ha estat