Pàgina:Iliada (1879).djvu/329

Aquesta pàgina ha estat revisada.

un homicidi en la seva patria, se refugia en una ciutat estrangera, en lo palau d' un ciutadá opulent, y 'ls que allí 'l veuhen. quedan parats de sorpresa; aixís mateix Aquiles y 'ls seus companys, estupefactes, s' admiran al veure allí al diví Priam, y 's miran tots tres l' un al altre. Al mateix lemps Priam, tot suplicant, esclama:
 «Recórdat de ton pare, Aquiles parescut als deus; es de la meva etat y com jo está abatut por la trista vellesa. Pot ser també 'ls reys comarcans l' oprimeixen, y ningú 's troba allí pera preservarlo del mal y de la ruina. ¡Mes ell sab que vius y se 'n alegra de tot cor, y ansía tots los dias veure 'l seu fill estimat que retorne de Troya! Mes per mí las desgracias han omplert la mesura; he engendrat en la gran Ilió valerosos fills, y crech que cap me 'n resta. Cinquanta 'n tenia quan vingueren los fills de la Grecia, dinou nascuts d' unas mateixas entranyas y 'ls altras de distintas donas que tinch en mon palau. Lo furibundo Marte casi bé á tots ha fet doblegar los genolls. Mes l' únich que tenia encara que defensava la ciutat y á nosaltres mateixos, l'has mort recentment, mentres combatía perla patria: Héctor… Per causa d' ell vinch ara fins al vaixells dels Grechs, y pera rescatarlo 't porto presents inmensos. Tém als deus ¡oh Aquiles! tingas pietat de mí, al recort de ton pare; só mes digne de compassió: he fet lo que demunt la térra cap home ha gosat fer. He acostat fins als meus llabis la má que m' ha robat als fills.»
 Diu aixó, y logra fer néixer en l' héroe 'l recort de son pare y las ganas de plorar. Aquiles agafa la má de l'anciá y l'aparta dolsament; després, tots dos ploran. Priam agenollat als peus d' Aquiles, plora amargament pel valerós Héctor; Aquiles llensa llágrim&s per son pare y també per Patroclo. Los seus sorpirs ressonan en la morada del guerrer. Per fí 'l diví Aquiles ha assaciat la seva ánima de plors; los recorts se dissipan de sos sentits y del seu esperit; s'alsa sobtadament de son siti; ab sas mans aixeca al anciá compadintse de sos cabells blanchs, y de sa barba blanca. Allavors li dirigeix aquestas paraulas ab rapidesa:
 «¡Infortunat! sí, has sofert bona cosa de mals en la teva ánima. ¿Com has gosat venir sol als vaixells dels Grechs, devant d' un home que t' ha mort tants y tant valerosos filis? No hi ha dupte que tens un cor de ferro. Mes, créume, séu en aquest siti. Sigan las que vulgan nostras afliccions, tanquémlas en nostra ánima; perqué ¿de qué serveixen los plors? Viure en mitj de dolors, es la sort que 'ls deus han reservat als miserab es mortals; no més ells están lliures de pesars. Duas bótas hí ha posadas devant del palau de Júpiter, y contenen los dons que ell reparteix: l' una 'ls mals, l' altra 'ls bens. Aquell á qui 'n concedeix lo deu que maneja 'l llamp, després d' haberlos berrejat, troba ja 'l mal, ja 'l bé; aquell á qui sols dona manantial de dolors, no