Aquiles ne treu lo greix. ab lo qual cubreix lo cadavre de cap á peus, y al voltant hi apila las llencas de carn. Al altra part del llit fúnebre hi coloca las ánforas d' oli y de mel; y després posa demunt de la pila ho sense dóldreli amargament, quatre corcers superbos. Lo rey tenia nou grossos, mantinguts en son mateix palau; ne degolla dos, y 'ls tira entre las altras víctimas: després mata dotze joves fills dels fers Troyans (perqué en son esperit fou resolta tan dolenta acció), y anima contra la pira la forsa indomable del foch perqué ho abrasés tot. Per últim, plorant, invoca al seu company.
«Jo 't saludo, Patroclo, fins á las moradas de Plutó; prompte hauré acabat de cumplir tot lo que t' he promés. Lo foch va ti consumir al mateix temps que'l teu cos, los de dotze valents fills dels fers Troyans; y 'l valerós fill de Priam, Héctor, no será presa del foch, sino dels gossos famolenchs.»
Aquestas son las amenassas que novament fá al héroe Troyá, pero 'ls gossos no rodejan pas á Héctor: dia y nit, la filla de Júpiter, Vénus, los aparta. Perqué arrastrantlo, Aquiles no l' esmicole, li unta tot lo cos ab oli de rosas incorruptible; y perqué la forsa del sol no li asseque 'ls nervis y 'ls membres, Febo rodeja 'l siti ahont se troba jacent, d' una espessa nuvolada que arriba fins al cel.
Ab tot, la pira de Patroclo no está encara encesa. Aquiles concibeix un nou petsament; se separa á fí de pregar als dos vents, Cefir y Boreo, prometéntloshi richs sacrificis. Omple una copa d' or, y 'ls hi fa libacions; los conjura perqué s' apressen y exciten la flama á fí de que 'l cos sigui ab prestesa consumit. La llaugera Iris sent aquestos vots y 's llensa al espay al objecte de donar pressa als vents. Aquestos se troban reunits, en la morada del impetuós Cefir, celebrant un esplendit festí, quan Iris arriba al peu de la gruta. Al veure á la deesa, tots s' aixecan y l' invitan á seure, més ella ho refusa y 'ls hi diu:
«¡No m' es possible detíndrerme! Me 'n entorno á las voras del Occeá, entre 'ls Etíops, que están oferint hecatombos als inmortals; vull també pendre part en aquest festi sagrat. Mes Aquiles prega al ressonant Céfir y á Boreo que 's donguen pressa. Los hi promet solemnes sacrificis si volen excitar la flama de la pira ahont Patroclo jau voltat de tots los Grechs que l' ploran.»
Ditas aquestas paraulas, Iris se 'n torna. Los vents s'aixecan ab gran estrèpit, y empenyan als núvols que se 'ls hi posan al devant. Tot seguit s' escampan per demunt la mar; son buf sonorós fá alsar las onas; arriban als camps fértils d' Ilió, ahont, tirantse demunt la pira, l' abrassan; la flama ardenta espeternega. Tota la nit la sostenen ab prolongats xiulets. Tota la nit Aquiles, ab una doble copa d' or á la má, treu d' una urna d' or lo vi que llensa, humitejant la terra, cridant á grans crits l'ánima del infortunat Patroclo. Aixís com un
Pàgina:Iliada (1879).djvu/304
Aquesta pàgina ha estat revisada.
