Pàgina:Iliada (1879).djvu/297

 A aquest ultratje cada un afageix una llansada al cadavre; mes tot seguit Aquiles acaba de tréureli las armas, y allavoras se posa en mitj dels Grechs y 'ls hi din:
 «Amichs, reys y capdills dels Argius, tota vegada que 'ls deus nos han concedit véncer á aquest home que 'ns ha fet tot sol mes mal que'ls altres tots junts, vejam si ab las armas á la má intentarán atacar á Ilió, pera reconèixer lo que 'ls Troyans tenen en son esperit; ja siga que habent morí á Héctor, vulgan abandonar sas murallas; ó ja siga que, malgrat la seva mort, estigan decidits á deféndrers. Mes ¿per qué la meva ánima discorre semblants pensaments? ¡Ay de mi! encara permaneix estés en nostras naus, sense planys, sense honras fúnebres, Patroclo, de qui jamay perdré 'l recort mentres me trobe entre 'ls vivents, mentres que 'ls meus genolls se puguin moure. Si, fins en los inferns, encara que s' hi obliden los morts, conservaré la memoria del meu company benvolgut. Aném, donchs, joves filis de la Grecia, transportém als vaixells aquest cadavre, y entoném lo cant de victoria. Hem obtingut una gloria inmensa, hem mort al diví Héctor á qui, en Ilió, los Troyans honravan com una divinitat.»
 Diu això, y preparant al héroe crudels ultratjes, li forada 'ls tendons dels dos peus, del turmell al taló, y fá passarhi unas corretjas, lligantlas al carro, deixant arrossegar lo cap; per últim puja al carro, ahont hi coloca las nobles armas que acaba de treure del cos d' Héctor, y excita als corcers, que 's troban ja plens d' ardor. Héctor es arrastrat y fa aixecar polsaguera. Los seus cabells negres s' arrossegan espargits; y 'l seu cap, fá poch plé de gracia, solca la pols, ara que Júpiter l' abandona en sos camps paternals als ultratjes dels enemichs.
 Mentres aquest cap s' embruta de pols, Hécuba s' arranca 'ls cabells, tira lluny d' ella son vel esplendent, y sense perdre de vista al seu fill, llensa crits espantosos. Lo desvenlurat Priam, sospira al seu costat; al voltant d' ells y esparramat per tota la ciutat, l' exércit fá crits de desesperació, més amarchs encara que si 'l regi trespol de la superba Ilió s' enfonsés entre las flamas. Lo poblé se veu en fatichs pera reteñir al anciá, que en son dolor, vol sortir enfora los portals de Dardanos y corre envers als Argius.
 «¡Ah! exclama arrosseganlse pel fanch é implorant á cada guerrer, l' un darrera l' altre. A pesar de las vostras inquieiuts, deixeume sortir sol de la ciutat pera dirigirme á la flota dels Grechs; jo 'm presentaré en tó de súplica al home violent y ferotje; pot ser respectará l' etat y s' apiadará de la vellesa. Los anys abaten també al seu pare Peleo que l' ha engendrat y criat perque arribés á ésser lo flagell dels Troyans. ¡Ay! á mí sobre tot m' ha omplert de malhauransa. ¡De quina manera m' ha arrebatat fills en la flor de la jovenesa! Més, per