Pàgina:Iliada (1879).djvu/294

deesa 'l deixa y se 'n va á trobar al diví Héctor. Prenent la figura y fingint la veu infatigable de Deifobo, se li para al costat y li dirigeix rápidament aquestas paraulas:
«Germá, 'l fogós Aquiles t' amóla crudelment perseguinte ab tota la llaugeresa de sas camas, devant de la ciutat de Priam. Pero créume. no fuges mes; plantémli cara y 'l farém recular.
—Deibofo, respon lo gran Héctor, sempre has sigut per mi 'l mes volgut dels germans que deuhen l' existencia á Priam y á l' augusta Hécuba. Desde aquest moment en mon esperit t'estimaré encara mes, puig habent vist la persecució de que só causa, t' atreveixes á sortir per mi de las murallas ahont s' están tancats tots los altres Troyans.
—Germá, continúa Minerva, 'l meu pare y la meva venerable mare, y al entorn d' ells los meus companys, m' han suplicat l' un darrera l' altre, abrassantme 'ls genolls, que no 'm mogués de prop seu (¡de tal modo s' ha apoderat de tots lo terror!) pero la meva ánima se troba apesarada d' una aflicció violenta. Ara combatam ab ardor, no estalviém los darts; sapiguém si Aquiles ha de matarnos y emportársen á sas naus los nostres restos sagnants, ó si deu esser vensut per la teva llansa.»
Diu aixó, y per acabarlo d' enganyar, ella 's tira endevant; los dos héroes caminan l' un contra l' altre, prompte se troban acostats. Lo gran Héctor es lo primer en parlar en aquestos termes:
«No procuraré pas fugir de tú ¡oh Aquiles! com ara mateix ho he fet per tres vegadas, devant de la ciutat de Priam, ab lo desitx d' evitar que m' ataquesses. Ara la meva ánima m' ordena que 't plante cara; vaig á morir ó á matar. Mes creume, preném per testimonis als deus, que son ells las millors garantías dels juraments y dels tractats. Si Júpiter me concedeix una victoria dificultosa, si t' arrenco la vida, lluny d' omplirte d' ultratjes, després d' haberte tret la noble armadura ¡oh Aquiles! donaré ton cadávre als Argius. Fésme igual prometensa.
—¡Ah! respon Aquiles, tirantli una mirada terrible; ¡Héctor, com parlas de tractats, habent me fet una ofensa que jamay puch oblidar! ¿Pot haberhi ab sinceritat cap pacte entre 'ls homes y 'ls lleons? ¿Los llops y 'ls anyells poden estar may d' acort? No, no; contínuament están desitxant la seva ruina 'ls uns dels altres. ¡Aixis mateix hi ha entre nosaltres un odi irreconciliable! Entre nosaltres no es possible cap tractat sense que l' un ó l' altre caigui y assacie ab la seva sanch al invencible Marte. Recull tota la teva forsa; ara es l' hora de desplegar tot lo teu atreviment y la teva destresa en tirar la llansa. No 't resta cap mes sortida; aviat baix la meva llansa Minerva va á donarte 'l colp terrible. ¡D' un sol colp vas á expiar tots los sufriments dels meus companys que en ta furia has mort.»
Diu aixó remolinejant sa prolongada llansa, la fá volar; l' ilustre