Pàgina:Iliada (1879).djvu/290

 Lo vell Priam es lo primer en véurel atravessant la plana y esplendent com l' astre de la tardor, que durant la nit obscura, rodejat de nombrosas estrellas, las aventatja ab sa brillantor. Es conegut per Cá d' Orió aquest astre brillant y de fatal presaji, y porta als miserables mortals una calor abrasadora. Aixís mateix, en la carrera rápida del héroe, brillava 'l bronzo que 'l cubría. Lo vell sospira, se colpeja 'l cap, aixeca las mans al cel, fa crits lamentables y suplica á son estimat fill que deixi aquell siti. Héctor, no cbstant, plé del desitj de batre á Aquiles, segueix ferm devant de las portas. Lo venerable anciá estén las mans cap á n' ells y esclama:
 «Héctor, estimat fill; sol, lluny dels altres, no esperes á aquest home, sino, tinch por que aviat, vensut pel fill de Peleo, rebrias la mort; perque es més fort que tú. ¡Crudel! Si no fós mes estimat dels inmortals que de mí, 'ls gossos y 'ls corbs s' haurian donat pressa á devorar son cadavre, y ben segur que la tristesa tormentosa fugiría del meu pit. Perque ell es qui m' ha privat de tants valents fills meus, matantlos ó fentlos vendre en illas llunyanas. Avuy mateix, entre'ls Troyans refugiats dins de nostres murallas, no puch veurehi als meus dos fills Licaon y Polidoro, que 'm va donar Laotoa, la millor de las donas; si encara viuhen en lo campament enemich, los lliurarem á preu d' or y de bronzo, que no escasejan en nostres palaus, y 'l célebre anciá Altés n' ha donat bona cosa á la seva filla. Si son morts, si han baixat á las moradas de Plutó, sols nos resta l' aflicció, á sa mare y á mi que 'ls habém engendrat. Mes ¡oh Héctor! tu endulcirás las penas dels meus pobles, si t' escapas del brás d' Aquiles. Fícat dins de las murallas, estimat fill meu, pera salvar als Troyans y á las Troyanas; no permetes que tingui tanta gloria 'l fill de Peleo; no 't treguis tu mateix la vida; tingas pietat de ton desventurat pare, que encara conserva tot l' ús de la rahó. ¡Infortunat! lo fill de Saturno, trobantme en la vellesa, 'm fará morir per un destí crudel, y 'm fará esser testimoni de las mes horribles miserias: los meus fills morts, mas fillas cautivas, sos llits nupcials tombats, sas tendrás criaturas per terra arrossegadas en mitj d' un espantós tumulto, en fi, mas noras arrastradas per las mans ultrajantas dels Grechs. Per colm de tantas desventuras, jo mateix, en los meus llindars mateixos, quan un guerrer m' haurá ferit ó mort ab un dart de bronzo, y haurá tret l' ánima de mon cos, jo mateix seré devorat pels gossos nudrits en la meva taula, guardians de las portas de mon palau; y després d' haber devorat las mevas carns, y d' haberse abeurat en la sanch meva, plens de rabia, morirán sóta de mon vestíbul. Quan un jove guerrer, en la batalla, mort ferit peí bronzo afilat, jeu estés, y no repugna; fins mort, tot en ell sembla hermós; més quan los gossos embrutan los cabells blanchs, la barba blanca, l' honestitat d; un vell, ¡ah! aixó es pels infortunats mortals l' objecte mes digne de pietta.