aquell mateix dia 'ls Grechs no las assalten á pesar del destí. Los demés inmortals, los uns encesos de còlera, 'ls altres plens d; orgull, se 'n entornan al Olimpo, y s' assentan en sos tronos al costat de Júpiter.
Aquiles en la plana, no deixa de trossejar homes y caballs. Aixis com en una ciutat la flama d' un incendi excitada per la cólera dels deus puja fins al ample cel, y á tothom causa inquietut y á molts una gran aflicció, aixis mateix lo fill de Peleo escampa entre 'ls Troyans inquietuts y afliccions.
Priam, desde dalt de tot de la torre divina, s' adona del gran Aquiles. Veu com devant d' ell fujen en desórdre 'ls Troyans, que han perdut fins la sombra de valor; sospira amargament; baixa de la torre, y cridant, prop de la muralla, als ilustres guardians dels portals, los hi diu:
«Mantingueu ab vostras mans las portas obertas fins que nostre exèrcit fugitiu sigui tot murs en dintre. Perque Aquiles va apretantlo, y estém tocant al colm de nostras desgracias. Quant los guerrers respirarán reunits en la ciutat, tanqueu ab fermesa nostras portas sólidas; puig tinch por fins de que aquest héroe funest s'introduhirá en la mateixa Ilió.»
Diu això: los guardians giran los forrellats, obran las portas, y l'exércit se salva. Al mateix tepms Apolo's tira fora dels portals, pera lliurar de la ruina als Troyans que morts de sety plens de pols fugen perla plana drets cap á la ciutat á ampararse de las murallas. Aquiles, ab lo cor plé de rábia, animat per un insaciable anhel de gloria, 'ls persegueix ab sa invencible llansa. Allavors los fills de Grecia haurian prés á la gran Ilió, si Febo no hagués excitat al diví Agenor fill d' Antenor, héroe valerós y robust. Li inspira en lo cor, un diví atreviment; y recolsantse en lo faig, cubert d' una boira impenetrable, 'l deu se li posa al costat pera desviar las Parcas pesarosas de la mort. L' héroe, al veure al terrible Aquiles, se detura y l' espera, mes son esperit fluctua: sospira y 's diu en son cor magnánim:
«¡Desgraciat de mí! si fujo devant del valent Aquiles pel mateix camí en que 's precipita l' exèrcit esferehit, m' agafará com agafa als demés y m' escanyará sense esperansa de defensa. Si, deixant á aquest héroe que persegueixi als fugitius, m' allunyo de las murallas, y ab llaugeresa de camas, á través de la plana, arribo á las pendents del Ida, trovaré un refugi en las interioritats dels boschs; y després, á la vesprada, una volta m' hauré ficat al riu, y m' hauré refrescat lo cos, plé de suhor, tornaré á entrar á Ilió. Més ¡oh cor meu! ¿qué es lo qué deliberas? Me veuría com m' amago fora de la ciutat; me perseguiría; m' alcansaría, gracias á la llaugeresa de sas camas, y jo no podría lliurarme de la Parca, perqué la seva forsa aventatja á la dels altres homes. ¡Ah! devant mateix de nostres por-
Pàgina:Iliada (1879).djvu/287
Aquesta pàgina ha estat revisada.
