Pàgina:Iliada (1879).djvu/283

espant. La deesa te por de que 'l riu caudalós ab inmensos remolins arrastre á Aquiles. Tot seguit ella crida á Vulcá, son fill estimat:
 «Dónat pressa, fill meu; pensó, que pera combatre, l' impetuós Xanto es digne rival teu. Corre á defendre á Aquiles; mostra en gran nombre devoradoras fiamas. Al mateix temps vaig á cridar al Cefir y al Notos y á fer que s' alse del Helespont una violenta tempestat que fasse recorre l' incendi fins que hage devorat los caps y las armaduras dels Troyans. Tú, fill meu, en las riberas del Xanto; consum los arbres; fica 'l foch fins en son mateix seno; no escoltes ni sas amenassas ni sas paraulas dolsas; no detures per res lo teu furor, fins qua fente un crit jo t'anuncíe que es temps d' apagar la flama infatigable.»
 Diu aixó y tot seguit lo seu fill llensa 'ls fochs divins, Primerament los tira al camp de batalla, y crema 'ls cadávres que en gran nom jeuhen barrejats desde que Aquiles los ha estés. En un moment la térra queda seca, y l' inudació 's conté. Del mateix modo que, en la tardor, lo Boreo asseca promptament los camps que la pluja humiteja, y se'n alegra 'l llaurador, aixis mateix Vulcá saneja la plana entera consumint los cadávres; y gira tot seguit contra Xanto 'ls darts esplendents. Los olms s' inflaman, despres los sálzers, los tamarindos, los lotos, los jonchs, los jonsas; totas las plantas que creixen en las riberas hermosas del riu; las anguilas; los peixos tots sufreixen, y devallan per tots costats, fins al fons de las aigas y dels remolins, atormentats pe'l buf de Vulcá. Lo riu mateix se sent del foch, y esclama:
 «¡Oh Vulcá! cap dels inmortals pot rivalisar ab tú; jo tampoch vull combatre ni ab tú ni ab tas flamas. Deixem corre nostras discusions y que 'l diví Aquiles fins tregui al moment als Troyans de la seva ciutat. ¿Qué m' hi vá á ne mi d' aquesta guerra, y perqué tinch d' ajudar á aquestos?»
 Diu aixó: lo foch lo devora; las sevas aigas brunzeixen. Del mateix modo que dins d' una caldera, que te dessota brancas secas que creman y que la rodejan de grans flamas, lo sagí d' un porch snculent se fon y salta en grossas bombollas, aixis mateix las cristallinas aigas del riu bullen escalfadas pe'l foch. No pensa en córrer, té 'l curs suspés, perque 'l buf de Vulcá 'l té dominat. Allavors implora á Juno en aquestos termes.
 «Juno ¿cóm es que 'l teu fill s' enfureix contra la meva corrent, avans que contra la dels demés rius? No so pas tan culpable per tú com las altras divinitats que favoreixen als Troyans. Mes; si tu ho manas, jo 'ls abandonaré; que 's detinga, donchs, aquet deu que 'm contraría, y 't juro de no fer res perque s' aparte d'ells lo jorn fa-