Pàgina:Iliada (1879).djvu/282

caudalós riu, com baylet porquer á quí, en un día d'ivern, engulleix l' avinguda del torrent que ell s' empenya en atravessar!»
Diu aixó: tot seguit Neptú y Minerva, baix la figura de dos guerrers, corren, l' emprenen, ab las mans li agafan las sevas y l' animan ab sos discursos. Neptú es lo primer en pendre la paraula, y diu:
«Fill de Peleo, no tinguis por, cálmat. Nosaltres som duas divinitats y venim á ajudarte, ab consentiment de Júpiter. Reconeix en nosaltres á Neptú y á Minerva. No estás destinat á esser vensut per un riu, sino que aquest acabará de perseguirte; aviat se deturará com veurás tú mateix. Escolta nostres consells y ¡tant debó que'ls segueixis! No deixis descansar lo teu bras fins y á tant que tinguis tancats dintre de las formidables murallas d' Ilió á tots los del exèrcit troya que escaparán de la matansa. Tú arrencarás l' ánima d' Héctor; y després te 'n entornarás á las tevas naus, y nosaltres t' haurém proporcionat una inmensa gloria.»
Ditas aquestas paraulas, las duas divinitats se 'n entornan entre 'ls inmortals; l' héroe avansa per la plana; l' avís dels deus l' han animat de novetl ardor. Al voltant, tot está inundat; moltas bellas armaduras de joves guerrers que Aquiles ha mort, flotan per allí ab los cadávres, pero 'l héroe salta mes enllá de las onas, que cessan d' alcansarlo. ¡Tanta es la'forsa que Minerva li ha comunicat! No obstant, l' Escamandro. lluny d' amansirse en son furor, segueix irritat contra 'l fill de Peleo, excita las onadas, las aixeca y en veu alta crida al Simois.
«Estimat germá, exclama, juntemnos pera conteuir á un home, sino va á devastar á la gran ciutat del rey Priam; los Troyans no podrán resistirlo de cap manera. Corre pera deféndrerlos, omplena la teva corrent d' aiga de totas las fouts y de tots los torrents que sou tributaris teus, reuneix inmensas onadas, rodola ab gran estrèpit arrencant penyas y socas d' arbres; allunyém á aquest héroe terrible, que está triunfant y que vol fer tant com los deus. Jo't prometo que la seva hermosura, l' seu vigor y las sevas preciosas armas de res li servirán quan anirán engullidas al fons de ma corrent y cubertas de llot; á ell mateix vull ferio fugir per entre las arenas; vull donarli per tomba un munt de runas. May mes los Argius sabrán ahont anar á recullir los seus ossos. ¡Ab tant de fanch l' hauré cubert! Aquest será 'l seu sepulcre, y quan los seus companys li celebrarán los funerals, no tindrán lo travall de remoure terra pera tirarli al demunt.»
Ditas aquestas paraulas, lo deu, en ebullició, s' infla, embesteix al héroe, y mormolant aixeca, ab sas onas d' escuma, sanch y morts; l'aiga tèrbola del riu descendent de Júpiter, se remonta, s' adressa. y cayent alcansa al fill de Peleo, quan Juno esclata un crit d'