Pàgina:Iliada (1879).djvu/281

corrent se conmou y borbolla; sosmou los nombrosos cadávres amontonats en son fons per los brassos del fill de Peleo y bramant com un toro, 'ls rebat demunt la terra. Al mateix temps salva als que respiran encara y 'ls amaga ó bé sota sas aigas cristallinas, ó sota 'ls seus remolins inmensos, mentres que al voltant del héroe hi dirigeix onadas terribles que empenyan y apretan lo seu escut. L' héroe no pot mantenirse ferm demunt de sas camas; s' agafa á las brancas d' un solm gros y frondós. L'arbre esquerda 'l márge desarrelantse, s'abaixa conté la corrent ab sas brancas nombrosas y serveix de pont al fill de Peleo, que tot seguit, no sens haber esperimentat temor, salta fora de la corrent del riu y fuig per la plana ab tota; la pressa que li permeten sos peus llaugers. Pero la gran divinitat, lluny d' abandonarlo, dirigeix contra ell onádas turbulentas y l' obliga á parar de combatre, lliurant de la ruina als Troyans.
 Aquiles fá salts tan llarchs com los trets de una llansa: de la mateixa manera que 'l vol de l' áliga d' alas negras, de l' áligia cassadora la mes forta y mes llaugera de las aus. Demun de son pit lo bronzo fá un ressó espantós. Fugint se gira; pero 'l riu, ab gran estrèpit no deixa de perseguirlo. Aixís com un hortelá que volent conduir l' aiga d' un fondo manantial, á travers de las plantas d' un hort, ab la seva aixada ha tret tots los obstacles de la reguera, y al moment veu que s' escorre l' aiga murmurant dolsament, sorollant los palets y traspassantlos per ella mateixa, perque la pendent es rápida, aixis mateix, á pesar de la seva llaugeresa, Aquiles se veu contínuament alcansat per l' aiga del riu, perque la forsa dels deus aventatja á la dels homes. Tantas vegadas com l'héroe's detura pera plantar cara á Xanto y convèncer 's de si 'ls deus inmortals que habitan en l' ample cel están tots decidits á perseguirlo, altres tants la grossa onada del riu, descendent de Júpiter, s'infia prop de las sevas espatllas. Alla vors, ab lo cor plé de tristesa, l' liéroe s' escapa fent un altre salt; mes l' ona victoriosa de las camas d' ell, segueix las sevas voltas, l' apressa y dessota dels seus peus li escarba la terra. Per últim, apesarat guayta l' ample cel, y esclama:
 «Poderós Júpiter ¿no hi ha entre 'ls inmortals cap divinitat que, tenint compassió de mí, vulga lliurarme del furor del riu? ¡Vinguin després d' un colp los mals que l' avenir me destina! Pero de tots los sérs celestes, cap es tant culpable com la meva estimada mare. ¡De quina manera m' ha enganyat ab paraulas falsas, dihentme que al peu de las murallas dels Troyans moriria jo, atravessat per las fletxas rápidas d' Apolo! ¡Per qué no he caigut baix los colps d' Héctor, lo guerrer mes brau dels que nudreix aquesta terra! Ell hauria mort á un Valerós héroe, y, essent ell també valent, m' hauria tret l' armadura. ¡Mes ara, vaig á sufrir una mort sense gloria en aquest