Pàgina:Iliada (1879).djvu/279

lera, y en son mateix interior pensa de quina manera obligará al diví Aquiles á acabar de combatre, y com evitará la ruina dels Troyans. Al mateix temps lo fill de Peleo, armat ab sa prolongada llansa, va avansant, frisós pera matar, envers á Asteropeo, fill de Pelegó, nascut del riu Axios, d' estensa corrent, y de Peribea, la mes gran de las filias d' Aquesamenes. Lo riu, remolinant, va unirse á la jove donzella; y Aquiles se tira contra son fill petit, lo qual, tenint en cada ma una llansa, l'espera sense conmóurers; perqué Xanto'l revesteix d' una forsa divina, irritat, á causa de tants jóves guerrers que Aquiles, sense pietat, ha mort en sas aigas. Los dos héroes van l' un contra l' altre y aviat se troban acostats. Lo diví y fogós Aquiles es lo primer en esclamar:
«¿Qui ets tú, donchs, entre 'ls humans, y de quina patria ets fill, tú que t'atreveixes á plantarme cara? ¡Desventurats aquells quals fills se posan devant de la meva cólera!
— Magnánim Eácido, respon l'ilustre fill de Pelegó, ¿perqué 'm demanas compte de mon origen? Vinch d' una encontrada llunyana, de la fértil Peonia, mano á guerreis peonis de prolongadas llansas. L' aurora ha aparegut ja onze vegadas desde ma arribada é Ilió. So descendent del riu Axios, d' estensa corrent, d' Axios, que té las mes cristallinas aigas que regan la térra. Aquesta divinitat engendrá á Pelegó, ilustre per la destresa en manejar la llansa, y es fama que dech la vida á aquest héroe. Ara ¡oh ilustre Aquiles! lluytem.»
«D' aquesta manera parla, amenassador. Al mateix temps Aquiles aixeca la pica de freixa del Pelió, mentres que l' héroe Asteropeo, que es ambidextre, li tira en fals sas duas llansas. L' una toca al escut, sense que pugui atravessar la planxa d' or; l' altra raspa 'l cólse del bras dret d' Aquiles, fa saltar gotas de sanch negre, passa de llarch y s' enfonsa en l' arena, com desitjosa de assaciarse de carn.
A son torn, Aquiles, frisant per matará Asteropeo, dispara 'l seu dart, casi sempre infalible; mes aquesta vegada 's desvia, va á parar á l' altre costat del riu, y vibrant, s' enfonsa, fins á mitj, en terra. L' héroe, exaltat de rabia, se treu l' espasa que s' apoya en sa ferma cuixa, y salta en direcció al Peoni. Aquest al propi temps, s' esforsa pero en vá, pera arrancar la formidable freixa: tres vegadas, impacient pera ampararse d' ella, la cimbreja; tres vegadas la forsa se li acaba. Per últim, intenta trencarla doblegantla; mes Aquiles ho preveu y ab un colp d' espasa li arrenca la vida. Lo bronzo li obra 'l ventre; totas las entranyas li cauhen á terra. L' héroe cau, y las tenebras li tapan la vista. Aquiles salta demunt del seu pit, li treu la armadura, y, gaudintsen, esclama:
«Resta aqui estés. La lluyta us terrible contra 'ls descendents de