Pàgina:Iliada (1879).djvu/278

ciutat escarpada de Pedaso! Priam obtingué la filla d' aquest rey, ademés de moltas altras donas. Ella sigué la mare de dos reys, y tots dos haurán mort á tas mans. Ja en la primera fila dels peatons, ta llansa ha tombat á Polidoro, comparable als deus. Ara, jo vaig á morir aquí, perqué no espero pas lliurarme de tas mans, ja que una divinitat funesta entre ellas m' ha portat. Més te dich, y fes que mas paraulas penetren en ton esperit, que 'm salves, que no só pas sortit de las mateixas entranyas d' ahont sortí Héctor, que es qui ha mort á ton amich valent y dols.»
 Aquestas son las súplicas del ilustre fill de Priam; y no es pas una dolsa resposta la que sas orellas escoltan:
 «¡Insensat! no 'm parles pas de rescat, y acaba 'ls teus inútils discursos. Avans de que Patroclo hagués rebut lo colp fatal, m' agradava salvar als Troyans; n' habia presos molts y 'ls habia venut. Mes avuy, de tots los que devant d' Ilió, alguna divinitat fasse que caiguin á mas mans, sobre tot los fills de Priam, cap se lliurará de la mort. Mor, donchs amich, mor també. ¿A qué venen aquestas súplicas? Patroclo ha sigut mort, y valia mes que tu. ¿No 'm veus á mí alt y hermós com só? ¿nascut d' un pare ilustre y d' una mare inmortal? Donchs bé; també á mí del mateix modo la Mort y la Parca violenta m' agafarán, y ja siga al espuntar l' auba, ja al póndres lo sol, ó ja al mitj dia, algun guerrer me detindrá 'l curs de la vida ab lo bronzo d' una llansa ó d' una llaugera fletxa.»
 Al sentir aquestas paraulas, Licaon sent que 'l cor li defalleix y las camas se li plegan; deixa anar la llansa y se assenta estenent los brassos. Aquiles se treu l' espasa de doble tall, li apunta á la garganta y li enfonsa en son pit la fulla entera. Licaon cau de cara amunt, la sanch li regala y cubreix la térra. Aquiles l' agafa pe'l peu, lo porta fins á la corrent que ha de arrastrarlo, y esclama gaudintsen:
 «Jeu aquí, entre 'ls peixos, que vindrán atrevidament á xuclar la sanch de ta ferida; ta mare no plorará en ton llit funerari, sino que l' impetuós Escamandro se't endurá al seno del ampla mar. Allá; algun monstre marí, tot saltant per la superficie de las onas sombrías, s'afartará ab lo greix blanch de Licaon. ¡Moriu, esperant l' últim jorn d' Ilió, vosaltres que fugiu, mentres que darrera vostre estench la matansa! No us salvará pas, per rápidas que sigau sas onas argentadas, aquest riu al qual sacrifiqueu tants toros y tants nobles corcers que precipiteu vius en sos engullidors remolins; com aquestas víctimas, moriu de mort espantosa, fins y á tant que tots hagueu expiat la mort de Patroclo y 'ls mals causats als Aqueus, als que heu mort prop de nostres llaugers vaixells, quan jo permaneixia apartat de la lluyta.»
 Dient aquestas paraulas, lo riu sent dintre d'ell una violenta có-