de las deesas, no hauria pogut satisfer la meva cólera y preparar la derrota dels Troyans?»
Aquesta es la seva conversa. Mentrestant Tétis, dels peus d'argent, arriba al palau de Vulcá, morada de bronzo, eterna, brillant, superba entre la dels inmortals, obra del deu diforme. Tétis lo troba trevallant, plé de suor, voltant prop de las sevas manxas, perque estava fabricant tot d' un cop una vintena de tres-peus pera colocar al entorn de la paret del seu sólit palau. Los posa colocats demunt de rodas d' or, á fi de que per ells mateixos ¡cosa maravellosa! vagen á l' assamblea dels deus y tornen també ells mateixos al seu siti, Los te acabats, menys las nansas. Vulcá las hi ajusta y está forjant las lligaduras. Mentres bi trevalla ab habilitat, la deesa dels peus d' argent s' acosta. L' esposa del ilustre Vulcá, adornada ab elegantas cintas, l' hermosa Cáris, es la primera que la veu; li agafa la má y li diu:
—«Deesa del llarch vel, estimada y venerable Tétis; ¿perqué vens á nostra morada que jamay habias freqüentat? Seguéixme, que vaig á ferte 'ls oferiments que 's fan á ne 'ls hostes.»
Dihent aquestas paraulas, la noble deesa acompanya á Tétis al interior del palau, la fa seure en un trono espléndit adornat ab claus de plata, artísticament fabricat, li fa corre tins als peus un tamburet, y crida en aquestos termes á son ingeniós espós:
«¡Corre, oh Vulcá! Tétis té ara necessitat dels teus serveys.»
L' ilustre Deu li respon:
«Certament que 's troba ara á casa meva una gran y venerable deesa. Ella 'm salvá quan me varen llensar de las alturas, plé de dolors provenients de la meva capritxosa mare, que fentme desaparèixer volía amagar la meva diformitat. Hauria empitjorat jo en mals infinits, si Tétis ajudada d' Eurínome, filla del Occeá de las llargas onejadas, no m' haguessen amparat en son seno. Refugiat durant nou anys en una gruta profonda, mentres que al nostre entorn las onas escumosas del Occeá inmens corrían murmurant, jo feya per mas protectoras joyas maravellosas: tancas, brassalets, anells, arracadas, collars. Cap altre ho sospitava entre 'ls deus ni entre 'ls homes, sols Eurínome y Tétis ho sabían, y ellas foren las que 'm salvaren. L' hermosa Tétis ara vé en mon palau: ¡puga jo correspondre als favors rebuts d' ella! Cáris, fesli 'ls obsequis de l' hospitalitat, mentres vaig á parar las manxas y las fornals.»
Ditas aquestas paraulas lo deu gran y monstruós deixa l' enclusa saltant, perque las sevas camas dèbils s' inclinan al pés del seu cos; treu las manxas de la fornal y recull totas las sevas eynas en un' arca de plata; tot seguit ab una esponja, s' aixuga tot ell, las sevas mans, lo seu coll nervut y 'l seu pit pelós. Després se posa una túnica, pren un ceptre sólit y surt saltant. Estátuas d' or lo sosténen, pa-
