afront cau al demunt de la teva ánima! ¡Patroclo acabar per ésser joguina dels gossos de Troya! ¡Quina vergonya per tú si 'l seu cadávre arriba á véures ultrajat!
—Augusta Iris, respon l' impetuós Aquiles, ¿quina divinitat t' envia prop de mi?
—Es, contesta Iris. Juno, ilustre esposa de Júpiter. Son gloriós espòs ho ignora, y cap ho sap entre 'ls inmortals que habitan en los cims nevats del Olimpo.
—¡Ah! exclama l' héroe. ¿De quin modo puch llansarme á la batalla? Los Troyans me tenen las armas, y la nieva estimada mare 'm té prohibit pendre part en la lluyta, fins que ab mos propis ulls no la vege aqui de retorn portantme una superba armadura fabricada per Vulcá. ¿Quinas armas per altra part, entre las dels nostres guerrers, podria posarme, com no fós l' escut del fill de Telamón? Pero sens dubte l' Ayax lluyta en primera fila, desde ahont la seva llansa sémbra la mort pera salvar lo cos de Patroclo, que no existeix.
—No ignorem pas, replica Iris, en quinas mans se troban las tevas hermosas armas; mes preséntat al peu del fosso; que 'ls Troyans s' adónen de ta presencia. Aixis sens dubte s' apoderará d' ells lo ter¬ ror y s' apartarán del combat. Los belicosos fills dels Argius, ara fatigats, rependrán alé; y un xich de repós es convenient en la guerra.»
Diu aixó y desapareix. Tot seguit Aquiles s' aixeca; al demunt de sas fortas espatllas Minerva li posa l' escut, y l' augusta deesa corona 'l cap del héroe ab un núvol d' or, ahont hi flameja un foch resplandent.
Aixis com en una illa llunyana, del mitj d' una ciutat sitiada per enemichs, s' alsa envers l' éter una espessa fumareda; després d' haber, murallas en fora, consagrat tot lo dia al horrible Marte, los sitiats, desde la posta del sol encénen fogueras en gran nombre, que ab son brill refléctan al lluny; esperan que 'ls seus vehins veurán aquestas senyals, y tal vegada tirarán al aiga las sevas naus, pera lliurarlos del siti; aixis mateix per sobre 'l cap d' Aquiles brilla una flama, qual resplandor puja fins al éter. L'héroe 's detura demunt del fosso, fora de la muralla; respectant las órdres de la seva prudenta mare, no pren mica de part en la batalla ab la massa dels Grechs. Se detura y fa un crit; á la seva veu s' hi uneix la veu de Minerva, y excita en las filas troyanas una horrible sensació.
Del mateix modo que ressona 'l só estrident de la trompeta que fan sentir al voltant d' una ciutat sitiada 'ls enemichs inexorables, aixis mateix ressona la veu del Eácido.
Los Troyans, al soroll d' aquesta veu de bronzo, senten que l' ánima se'ls pertorba; los caballs de flotanta crinera pressentint la ma-
Pàgina:Iliada (1879).djvu/247
Aquesta pàgina ha estat revisada.
