______
Mentres aquestos combatían aixis, parescuts á l' ardorosa flama, Antiloco, misatjer llauger, arribá al costat del fill de Peleo à quí trobá devant dels seus superbos navilis, tement, en son interior, lo que estava ja complert; queixantse, deya á son cor magnánim:
«¡Ay! ¿com es que 'ls Grechs, reculant envers la flota, fugen en desordre á través de la plana? ¿Volen tal vegada 'ls deus realisar los crudels temors de l' ánima meva, tals com un dia me 'ls vaticiná la mare, fentme sapiguer que, vivint encara jo, 'l més brau dels Mirmidons, ferit pels Troyans, deixaria de veure la llum del sol? ¡Ah, sens dupte que 'l valent fill de Menecios ja es mort! ¡Infortunat! ¡No li habia ordenat que se 'n entornés al nostre campament tant bon punt hagués apagat lo foch dels enemichs, y que no lluytés ab Héctor!»
Quan van succehintse aquestos pensaments en son espérít, en la seva ánima, 'l fill del ilustre Néstor, plorant llágrimas brusentas, arriba y li porta 'l terrible misatje.
«¡Olí fill de Peleo, quina funesta nova vas á sapiguer! ¿Perque es precis que 'ns vingan desgracias semblants? ¡Patroclo ha mort! S' está combatent al entorn del seu cos nú, perque las sevas armas son presa del brillant Héctor!»
Un tenebrós núvol de dolor cubreix l' ánima dèl héroe. Ab las duas mans agafa cendra barrejada ab sutje, s' ho tira per demunt del cap y s' embruta 'l rostre graciós. La polsina negra s' enganxa á sos vestits perfumats. AI mateix temps se va arrencant l' hermosa cabellera, se tira en terra desesperat, y ab sa corpulencia cobreix un ample espay. Las esclavas, conquistadas pe 'l seu bras y pe 'l de Pa-
