Pàgina:Iliada (1879).djvu/237

Aquesta pàgina ha estat revisada.
ab sólits escuts de pell de bou forrada ab planxas de bronzo. Cromios y 'l diví Aretos los acompanyan. Esperan, en son esperit, matar als dos Mirmidons y péndrelshi 'ls seus superbos corcers. ¡Insensats! ¡no debian retornar sense sufrir pérdua!

 Automedon implora, á Júpiter, y ab lo pit plé de valor diu al seu company fidel:
 «Alcimedon, mena 'ls caballs prop de mi, que las mevas espatllas sénten la xardor de la seva alenada; me sembla que 'l furor del fill de Priam no minvará, fins que habentnos mort, haje pres los caballs d' Aquiles y dispersat als Grechs, ó que ell mateix lluytant en las primeras filas caigué en nostras mans.»
 Diu aixó: y després crida als Ayax y á Menelao:
 «Ayax, capdills deis Argius, Menelao, confien lo cadávre de Patroclo als més valents, que'l protegeixen, que continguin las columnas enemigas; y vosaltres, feu que se'ns allunyi, ja que som vius, lo termini fatal. Sobre nosaltres Héctor. Eneas y 'ls mes braus dels Troyans vólen fer caure 'l pes de la guerra. Mes la nostra sort está en las mans dels deus. Jo confio en Júpiter y tiro la meva llansa.»
 Ditas aquestas paraulas, prepara y llensa una prolongada llansa, toca en l' escut de Aretos, que no la detura; lo bronzo lo travessa, forada 'l talabart y penetra en lo ventre del héroe.
 Quan un home previngut, ab una afilada destral, fereix per demunt de las banyas á un bou superbo, li trenca 'l nervi la victima fa un salt y cau: aixis mateix Aretos salta y cau d' espatllas, lo dart tremola en sas entranyas, y las forsas se li desvaneixen. Héctor tot seguit dispara contra Automedon la seva llansa esplendenta. Aquest la veu venir, s' inclina avant y evita la llarga pica de freixa que, pasantli per demunt de l' espatlla, se clava en terra y vibra fins y á tant que 'l impetuós Marte ha amortiguat la forsa que l' anima. Los dos héroes, espasa en má, s' ajuntan tirantse l' un contra l' altre; més los Ayax van á separarlos corrent furiosos, pe'l mitj de la batalla, al sentir la veu del seu company. Allavors Héctor, Eneas y 'l diví Cromios reculan un xich espantats, y abandonan á Aretos, estés, ab lo ventre partit. Antomedon, igual al fogós Marte, li treu l' armadura, y gaudintsen, esclama:
 «Certament, ara tinch una mica aliviat lo cor de la tristesa per la mort de Patroclo, encara que aquest que he mort no se li puga comparar.»
 Diu aixó: posa en lo carro las armas ensangrentadas, y hi puja, ab los peus y las mans espurnejats de sanch, parescut al lleó que acaba de devorar un toro.
 La violencia de la lluyta torna á encéndres entorn de Patroclo, amarga, plena de llágrimas.