Pàgina:Iliada (1879).djvu/228

Aquesta pàgina ha estat revisada.
resistencia. Creume donchs, fuig, corre á amagarte entre 'ls teus, renuncia á plantarme cara, avans de que 't vinga una desgracia. Lo ines insensat escarmenta devant l' evidencia d' un fet consumat.»

 Euforbo, en compte d' obehirlo, esclama:
 «Valent deixeble de Júpiter, ara vas á expiar la mort de mon germá, de que t' enorgulleixes. Has deixat viuda á la seva esposa en la cambra de son novell himeneo, has causat á sos pares una tristesa y un dol inconcebibles; á bon segur que jo calmaré 'l dolor d' aquestos infortunats si, portántloshi 'l teu cap y las tevas armas, las poso en las mans de Pantos y de la venerable Fróntis. No tardém mès en comensar la tasca, en posar á prova las armas nostras, ja siga per la victoria ó ja per la fugida del vensut.»
 Ditas aquestas paraulas, pega llansada al escut del Atrida; pero no 'l pot rompre y la punta 's trenca contra la forta armadura. Menelao tot seguit, invocant á Júpiter, embesteix, llansa en ma, á Euforbo que recula, y li clava la punta per sota la barba; y apretant ab tota forsa de bras, li enfonza en lo coll delicat, que 'l bronzo al instant travessa. Lo Dardaniá cau ab estrépit y las armas del seu demunt ressonan; la sanch regala pel damunt dels seus cabells hermosos com los de las Gracias y per entre las sevas trenas subjectadas ab anellas d' or y d' argent. Aixís com un novell planter d' olivera, que 'l llaurador planta en un lloch solitari, regat per un manantial abundós, hermós, plé de sava, afalagat pel buf de las brisas, se cubreix de flors tendrás y blancas, de sobte s' alsa la tempestat, l' enrotlla ab sas remolinadas, l' arrenca d' arrel y 'l deixa estés demunt de la térra fértil, aixís mateix lo belicós fill de Pantos cau baix los colps de Menelao, y aquest li treu l' armadura.
 D' igual manera que contra un lleó criat en la montanya que segur de sa forsa, embesteix un remat de badellas y se'n endú la millor de totas, la destrossa y li devora la sanch y las entranyas, los gossos y 'ls pastors fan de lluny grans crits sense gosar atacarlo, perqué 'l pálit terror los conté, d' igual manera, entre 'ls Troyans, cap tè l' atreviment d' atacar ai gloriós Menelao. Allavors l' Atrida s' hauria apoderat fácilment de las ricas armas del fill de Pantos, si Febo no n' estíguera envejós. Aquest deu excita á Héctor, igual al fogós Marte; pren la figura de Mentes, capdill dels Ciconis, y dirigintse al fill de Priam li diu rápidament aquestas paraulas.
 «Héctor, t' empenyas en corre darrera de lo que no 's pot alcansar, darrera dels caballs del belicós Eácido; difícilment se 'ls pot domar y sometre al jou en no essent Aquiles, fill d' una deesa. ¡Mentrestant Menelao defensa 'l cos de Patroclo, y acaba de matar á Euforbo, donant fí aixís á la seva impetuosa valentia!»
 Diu aixó y se 'n entorna entre 'ls guerrers; un agut dolor cubreix lo cor d' Héctor. L' héroe dirigeix la vista á las líneas y veu tot á la