Pàgina:Iliada (1879).djvu/198

Ida, del mateix modo que l: esparver disparat, terror dels coloms, lo mes ágil dels aucells; troba al noble Héctor, no pas estés, sino assentat. L' héroe está retornantse; reconeix als companys que 'l rodejan; respira; se li calma la suor; la voluntat de Júpiter lo reanima. Apolo 's posa al seu costat y li diu:
 «¿Perqué, fill de Priam, estás apartat, lluny de la batalla? ¿has de restar aqui defallint? sens dupte que un viu dolor t' haurá vingut.
 —¡Ah! respón Héctor ab veu oprimida ¿qui ets tú ¡oh 'l millor dels deus! que 'm dirigeixes aquestas preguntas? ¿Ignoras que prop dels vaixells, mentres jo matava als seus companys, lo valent Ayax m' ha tirat al mitj del pit una grossa pedra que sobtadament ha contingut lo meu impetuós valor? ¡Me. creya que avuy veuria als morts y 'ls palaus de Plutó, perque exhalava l' ánima.
 —Retórnat ara, respón lo deu. Lo fill de Saturno, desde 'ls puigs del Ida, envia, per vindré á ajudarte y á defendrerte, un protector tal com Febo-Apolo de l' espasa d' or. ¡Jo só 'l que sempre us salvo á tú y á la teva patria! ¡Alsat, brau Héctor! excita als teus nombrosos escuders á que menen fins als navilis los corcers fogosos. Jo aniré al vostre devant, us aplanaré 'ls camins que seguirán los carros, y faré fugir als héroes aqueus.
 Ditas aquestas paraulas, Febo dona al pastor de pobles una forsa divina. Del mateix modo que un corcer, retingut en l' estable, y alimentat ab ordi abundant, si logra rompre las lligaduras, s' escapa vers al camp, tot patejant; acostumat com estava á banyarse en las cristalinas onas d' un riu, corre brillant d' orgull; alsa 'l cap superbo; la crinera li volateja al voltant de sas espatllas, y, segur de la seva hermosura, las camas lo portan per ellas mateixas als prats que de costum va á pasturar: aixis mateix Héctor, reanimat per la veu del deu, recobra l' agilitat dels seus membres y dona órdres als escuders troyans. Molt sovint los gossos y 'ls cassadors persegueixen á un cervo cornut ó á una cabra salvatje, á qui resguarda una roca espadada, en lo fons d'un bosch impenetrable; pero la tremolosa bestia no está destinada á caure baix los seus colps; perqué, guiat pe'ls crits d' ells, compareix al seu devant un lleó d' abundosa crinera, que, malgrat lo valor d' aquells, los obliga á fugir: aixis los Grechs, que fins aquell punt persegueixen en tropell als Troyans y 'ls fereixen sens descans ab las espasas y ab las llansas de doble punta, al moment de veure á Héctor recorrent las líneas dels seus guerrers, l' espant s' apodera d' ells, y 'l cor se 'ls abat. Allavors Toas, fill d' Andremon, pren la paraula; es lo mes brau dels Etolis, sobressurt en combatre cos á cos y en tirar la llansa; molts pochs Grechs l' aventatjan en las juntas magnas, quan los joves héroes rivalisan en