Pàgina:Iliada (1879).djvu/174

deu tingué per fill á Minos, protector dels Cretenses; Minos engendrá al esforsat Deucalió, Deucalió sigué 'l meu pare, y jo regno en l' espayosa Creta sobre pobles nombrosos, las mevas naus m' han portat á aquestas ribas per ta ruina, per la de ton pare y per la ruina dels demés Troyans.»
Diu aixó y Deifobo vacila en son interior sobre si reculará pera ajuntarse ab algun dels Troyans magnánims, ó si tot sol intentará combatre. Per últim li sembla millor juntarse ab Eneas á quí troba quiet á l' estremitat de las filas. Aquest héroe té contra l' ilustre Priam una secreta cólera, perqué, á pesar de las sevas proesas no 'l revesteix de tots los justos honors, Deifobo l' empren y li diu:
«Eneas, príncep dels Troyans, principalment á tú 't toca ara salvar al teu cunyat, si es que per ell sens cap mena de cuidado. Segueixme, donchs, corre á la venjansa d' Alcatoos, que essent casat temps ha ab la teva germana, te cuidá en ta infantesa en son palau. L' ilustre Deifobo acaba de donarli mort.»
Diu aixó: l' ánima d' Eneas se conmou en'sas entranyas; furiós per combatre s' encamina á trobarse ab Idomeneo. Més l' héroe cretense, en compte de espantarse com una criatura, permaneix inmóvil. Del mateix modo que en lo cor de la montanya, un singlá segur de la seva forsa, 'l llom erissat, los ulls espurnejants, desprecia en un siti desert lo remor dels cassadors que 'l persegueixen, prepara las dents y 's disposa á embestir als gossos y als homes, aixis mateix l' ilustre Idomeneo, sense recular un pas, espera á Eneas que avansa rápidament; crida als seus companys que veu per allí, á Ascalafo, Afareo, Deipiro, Merion y Antiloco, decididors de la victoria en las batallas. Pera alentarlos, los hi dirigeix á tota pressa aquestas paraulas.
«¡Correu amichs! estich sol, veniume á ajudar; temo vivament á Eneas que vé cap á mí ab pas rápit. Es molt valent y mata nombrosos guerrers en las batallas; se trova en la flor de la jovenensa, en lo temps de la major forsa. Si 'ls dos fossem de la mateixa etat, ab l' ardor que'ns anima, molt prompte l' un ó l' altre obtindria una gran vicioria vencent al seu contrari.»
Diu aixó: los Grecs se troban animats d' un mateix ardor; tots se posan al voltant del rey, ab l' escut á l' espatlla. Eneas al mateíx temps crida als companys que veu, á Deifobo, Páris, y l' ilustre Agenor, tots com ell capdills dels Troyans. Detrás d'ells la munió dels guerrers se precipita. Com darrera 'l moltó pare, 'l remat corre per beure, despres de haber pasturat, y 'l pastor se'n alegra en son cor, aixis mateix l' ánima d' Eneas salta d' goix en sas entranyas al veure la nombrosa sort que'l va seguint. Los guerrers se tiran al entorn del cos d' Alcatoos; demunt de ells, lo bronzo colpejat per las enormes llansas, fá un ressó terrible. Dos héroes sobre tot se distingeixen, Eneas y 'l rey de Creta, rivals de Marte, frisan pera destrossarse l'