Pàgina:Iliada (1879).djvu/161

Ab tot Héctor y 'ls Troyans ni aixís haurian romput la muralla, ni la porta ni 'l gros forrellat, si 'l prudent Júpiter no hagués dirigit contra 'ls Grechs al seu fill Sarpedon ab l' ardor igual al d' un lleó afamat que ataca á uns toros. Aquest héroe 's posa demunt del pit lo seu escut rodó, hermós, de bronzo resplandent, cobert de fullas de metall forjadas per un destre armer; per sota hi ha capas de pells de bous, subjectadas per anellas d' or tot al voltant. Armat ab aquest escut, Sarpedon agafa duas llansas y va avansant. Aixis com un lleó nascut en los deserts, que, afamat de molt temps, per últim se sent excitat pel seu cor atrevit á robar ovellas fins de dintre la forta morada dels homes, ahont gossos y pastors armats son guardas seguras, y si obstina en no allunyarse sense intentar una acomesa; s' hí tira y fa presa en un cap de bestiá si avans no reb d' una má ágil una sageta mortal; aixis mateix lo diví Sarpedon se sent impelit per la seva ánima generosa á tirarse impetuosament vers á la muralla y destruir los baluarts. Se dirigeix en aquestos termes á Glaucos, fill d' Hipoloco:
«Glaucos, ¿perqué en la Licia se 'ns honra donantnos siti distingit, menjars escullits y las copas sempre plenas? ¿Perqué tot lo poble 'ns considera al igual dels deus? ¿Perqué en las marges del Xanto cultivem un inmens y alegre terreno, ricli per sas vinyas fértils y per sos abundants blats? En aquest jorn nos toca á nosaltres, que 'ns trobem entre 'ls primers Licis, mantenirnos ferms y pendre part en l' ardenta lluyta, á fi de que 'ls mes escullits dels nostres se diguin los uns als altres: «No es sense mérit que nostres reys gobernan la Licia, menjan ovellas grassas y benhen bon ví, puig ténen varonil valor y combaten en primer lloch.» Amich meu, si apartantnos d' aquesta guerra, deguessem deixar de témer per sempre més la vellesa y la mort, jo mateix me quedaria enrera, y no t'excitaria á tirarte en lo mes fort de las batallas gloriosas. Pero mil perills de mort tenim constantment sospesos demunt de nosaltres, y no está en la má nostra evitarlos ni fugir d' ells. Essent aixis, anem, donchs, y que obtinga qualsevol enemich, ó sino nosaltres, una gran gloria.»
Díu aixó: Glaucos, sense titubejar, l' obeheix. Tots dos se posan en marxa, comandant la nombrosa legió dels Licis.
Al véurerls, lo fill de Peteos, Menesteo, s' estremeix, perqué portan ab ells la desgracia, y van á assaltar la torre que ell defensa. Recorre ab la vista la muralla, cercant veure algun capdill que puga venir á socorre als seus companys. Veu als Ayax, ferms en son lloch, desitjosos dels combats, y prop d' ells, á Teucro, que acaba de sortir de la seva tenda. Mès no es possible cridarlos y que 'l sentin en mitj de la cridoria que s' alsa fins al cel. ¡De tal manera ressonan ab los terribles colps, los escuts, los cascos de crinera, las portas, que per totas parts son atacadas, y que 'ls Troyans s' esforsan per rom-rompre