los hi posa 'ls seus gurniments, y colpejantlos ah son arch los encamina fora del campament, perque s' ha descuidat de pendre del magnífich carro lo fuet brillant.
Quan está fora de perill, avisa ab un xiulet al diví fill de Tideo. Aquet no 's detura y pensa si seguirá en son atreviment, si matará encara major nombre de Tracis ó be si pendrá 'l carro ahont son las armas d' or, ja tirantlo per la llansa, ó emportántsel despres d' habérsel carregat á coll. Mentres agita aquestos propósits en son esperit, Minerva se li acosta y li diu:
«Magnánim fill de Tideo, pensa tornarten prop de la flota. No siga cas que una divinitat desperte als Troyans y te 'n tingas d' anar fugint.»
Aixis diu: ell reconeix la veu de la deesa. Tot seguit puja demunt dels corcers que Ulisses guia ab son arch. Los dos volan cap á la flota dels grechs. Mentres tant lo deu del arch de plata, Apolo, ha estat observant á Minerva; veu com ella acompanya al fill de Tideo. Lo seu cor de sopte s' irrita contra la deesa; baixa en mitj de l' host dels Troyans y desperta á Hipocoon, capdill dels Tracis, parent de Resos, y valerós. Aquest guerrer s' aixeca, y quan veu vuit lo siti ahont hi habia 'ls caballs, y 'ls homes moribundos entre l' espantós carnatje, 's desespera cridant á son infortunat company. Los Troyans corren y llensan una tumultuosa cridoria; 's pasman d'aquesta atrevida empresa, y més de veure que 'ls que l' han duta á cap se 'n han entornat á la flota.
Aquestos entre tant troban lo siti ahont habia mort l' enviat d' Hector. Ulisses detura un moment los corcers llaugers; Diomedes salta á terra, dona á son company l' armadura ensangrentada, torna á montar, y excita als caballs, que volan ab ardor. Nestor, primer que cap dels altres, sent lo soroll dels passos y esclama:
«Amichs meus, ¿m' enganyo ó estich en lo cert? lo cor me diu que parle. Lo trepitj de caballs llaugers fereix las mevas orellas. ¡Tant debó que Ulisses y 'l robust Diomedes portessen del campament enemich hermosos corcers! Mes tremolo de pensar que ls nostres capdills mes valents haurán pogut sofrir entre la munió tumultuosa dels Troyans.»
Apenas acaba de pronunciar aquestas paraulas, quan los dos héroes arriban y baixan de caball. Los reys, tranquilisats, los hi estrenyen las mans y 'ls hi dirigeixen frases falagueras. L' anciá de Gerenia es lo primer en interrogarlos aixis:
«Noble Ulisses, honor de la Grecia, ¿cóm heu obtingut aquestos caballs? ¿ha sigut ficantvos entremitj dels Troyans? ¿ó ha sigut que algun deu ha sortit á trovarvos y us n' ha fet present? Tenen lo brill del raig del sol. Jo combato contínuament en las batallas; jo 'm puch vanagloriar, á pesar de ma vellesa, de no estarme ociós prop de las
Pàgina:Iliada (1879).djvu/135
Aquesta pàgina ha estat revisada.
