Pàgina:Iliada (1879).djvu/132

rem ab ell. En cas de que no li poguem guanyar la ventatja, ab la teva llansa, fés que avanse cap al costat de la flota, impedintli que se 'n entorni vers Ilió.»
 Dihent aixó, 'ls dos s' amagan prop del camí, entre 'ls morts. Dolon, en sa impremeditació, no tarda á passar mes endins d'ahont ells son. Tan prompte estigué allunyat á la distancia dels solchs que obran las mulas (las que son preferibles als bous pera tirar, en una profonda fanguera, la pesanta carreta) los dos héroes lo persegueixen. Ell, al sentir sos passos, se detura, pensant, en son interior, que per ordre d' Hector los seus companys acudeixen del campament pera cridarlo. Mes á tret de llansa los reconeix per Aqueus. Tot seguit apressura 'l pas y fuig; sos adversaris no deixan de perseguirlo ab constancia. Aixís com dos bons gossos cassadors, de dents robustas, persegueixen sens descans en lo bosch á un cervo ó á una llebra, que després d' haber fet un crit, fa esforsos pera fugir, aixís mateix lo fill de Tideo y Ulisses, tenint separat á Dolon dels Troyans, lo persegueixen ab ardor. Ja 'l tenen prop de caurer en mitj deis centinellas, fentlo fugir cap als vaixells. Allavors Minerva anima ab major forsa al fill de Tideo, perque cap dels Grechs no l' aventatje y no 's glorie d' haberlo ferit primerament deixant que ell li dongue 'l segon colp. Diómedes, agitant donchs la seva llansa, exclama:
 «Detúrat ó aquest dart t' alcansará, y 't previnch que no evitarás per llarga estona la mort que la meva má t' está amenassant.»
 Dihent aquestas paraulas, tira la llansa, procurant no matar al Troyá; mes la punta d' acer raspa l' espatlla dreta de Dolon, y 's planta devant d' ell enl' arena. Dolon s' atura pié d' espant, la veu li tremola, peta de dents y palideix de terror; los héroes corrent ab anhel l' alcansan, li posan má al damunt, mentras que ell plorant los hi diu:
 «Preneume viu y jo 'm rescataré. La meva morada conté coure, or y ferro difícil de travallar. Mon pare us donará presents infinits quan sabrá qu' estich en vida cautiu en los vaixells del Grechs.»
 L' astut Ulisses li respon:
 «Cálmat, no teme ton esperit á la mort; pero parla ab sinceritat. ¿Per qué vens sol del vostre campament als vaixells, durant la nit fosca mentras los altres humans dormen? ¿es pera despullar als morts? ¿es que Hector t' envia pera que fasses un reconeixement de lo que passa en nostra flota? ¿es la teva ánima que espontáneament t'excita á venir?
 Dolon li contesta tremolant tot lo seu cos:
 «Héctor ha sigut qui, contra ma voluntat, m' ha sumergit en un mar de desgracias, prometentme 'ls corcers d' Aquiles y 'l seu carro adornat de bronzo. M' ha ordenat qu' anés, durant la nit bruna, que rápida passa, prop dels guerrers enemichs, pera espiar si están en