«¡Fill d' Atreo, gloriós rey dels homes, Agamemnon; los deus haguessen volgut que no haguesses suplicat al esforsat fill de Peleo oferintli presents quantiosos! Son cor, ja tant orgullós de natural, l' has posat més superbiós encara! No 'ns ocupem mes d' ell; que se 'n vagi ó que 's quedi. Ja 'l veurém tornar al combat quan lo seu esperit y algun Deu l' hi portarán. Mes escolteu mas paraulas, y deixeuvos persuadir. Anéuvosne á dormir després que haureu reanimat vostre cor ab abundancia de menjars y de vins, que es lo que dona forsa y valentia. Als primers brills de la bella Aurora del dits rosats, Atrida, apressúrat á disposar, devant dels vaixells, als guerrers y 'ls carros, exhórtals y tú mateix combat en primera fila.
Diu aixó: 'ls reys aplaudeixen y admiran lo discurs del noble fill de Tideo. Fan libacions, se 'n va cada qual á la seva tenda, se ajeuhen en sos llits y s' entregan als dolsos favors del somni.
Pàgina:Iliada (1879).djvu/124
Aquesta pàgina ha estat revisada.
